Si no surts als mitjans de comunicació és com si no existissis. L’independentisme ja duia massa temps fora dels focus dels mitjans de comunicació internacionals. L’indult de Pedro Sánchez a alguns presoners ens ha fet molt de mal, tot sigui dit amb respecte per la seva situació, perquè molta gent –la gent amb poder polític, naturalment– pensa que el problema català ja és en vies de solució. Si a més el principal grup independentista a Madrid s’afanya a aprovar els pressupostos de l’Estat, doncs a bodes em convides!
Tot el rebombori que s’ha ocasionat al voltant de la detenció de Puigdemont a l’Alguer demostra un cop més que ell és el pal de paller de la independència i ara com ara l’única persona capaç de donar títols de capçalera a la premsa mundial, perquè en no viure a Espanya pot actuar amb una independència total. Els presoners o antics presoners que viuen a Catalunya no poden dir el mateix: la seva llibertat és condicional i en poques ocasions les seves accions traspassen les fronteres. Des de fora sempre és vist com un assumpte intern de l’Estat.
Per tant, Puigdemont és el nostre escut i la nostra bandera. És l’esperança que el nostre moviment és ben viu i que no pot deixatar-se dins d’Espanya. La seva estada a l’Alguer ha estat tot un revulsiu i que a més els deus han volgut que coincidís amb un aplec de la cultura catalana. Puigdemont ha pogut passejar tranquil·lament entre els Gegants. Als seus peus s’han agenollat un cop més els nans judicials, els tabalers del PSOE, els comparses de Ciudadanos, els dimonis de Vox i els bastoners del PP. I un cop més ha fet pam i pipa als serveis judicials espanyols que també, ai las!, tenen les seves disputes internes. Puigdemont és la gran pedra a la sabata dels espanyols. A molts d’ells segur que els agradaria veure’l t tancat en una gàbia i exhibit com si fos un mono pels carrers de Madrid, tot pensant que morta la cuca mort el verí.
O sigui que pel nostre cantó tothom content. Cal destacar-ne tanmateix el bon paper institucional que ha fet el president Aragonès que li ha fet costat en tot moment i de manera especial les autoritats de l’Alguer i de Sardenya que sempre l’han acompanyat i que n’estan molt contents, perquè la ciutat i l’illa han estat protagonistes als mitjans de comunicació mundials. No hi ha diners per pagar tanta propaganda gratuïta. De passada potser cal repetir que a l’Alguer s’hi parla català d’ençà de l’ocupació de Pere, el Gran, el 1354 en aquells temps de l’expansió catalana pel Mediterrani. Sí, ja sé que tots els meus lectors ho saben, però estic segur que una bona part de catalans ho ignoren. No hem de perdre cap oportunitat per fer conèixer la realitat de la nostra llengua i cultura. Altra cosa és la situació política, perquè els algueresos es consideren sards de nació, tot i que siguin coneguts a la illa com els “catalans”. No obliden que precisament els catalans van expulsar els sards d’Alguer en aquella conquesta. Clar i català: els catalans tampoc no hem estat uns angelets de la terra quan hem tingut poder. Qui ens ha vist i ens veu ara!
De tant en tant, doncs, convenen aquestes glopades d’aire fresc, respirar a cor què vols. Esperem que s’acabi ben aviat l’epidèmia o que, pel cap baix, no ens impedeixi mostrar la nostra força al carrer. El carrer i el president Puigdemont són els principals actius que ara mateix té l’independentisme. I els que han d’arrossegar els polítics.
Sí, el viatge cap a Ítaca serà llarg i costerut i sobretot ple d’aventures. De moment, l’escala a l’Alguer ha estat d’allò més productiva i engrescadora. Ja tocava. Mentrestant, cal que neixin flors a cada instant…
