Catalunya no ha tingut gaire sort en moments decisius de la història. Es va decidir pels austres i els borbons li van guanyar la partida el 1714. Va intentar ser protagonista de la I República d’Espanya i personatges tan destacats com Estanislau Figueres, Pi i Margall i el general Prim en van sortir escaldats. Prim fou assassinat i Figueres, president de la República, va marxar cames ajudeu-me a córrer cap a l’exili de París. S’ha fet famosa la frase que va pronunciar a les Corts abans d’anar-se’n: “Me’n vaig, perquè n’estic fins als collons de tots vosaltres”.
I què dir de la dictadura de Primo de Rivera que ens va fer tot el mal que va poder després d’haver estat capità general de Catalunya? I de la dictadura de Franco penso que ja s’ha dit gairebé tot. Exhibir una bandera catalana, per exemple, et podia costar dos anys de presó. La repressió pública de la llengua catalana fou impecable. Malgrat tot, la llengua es va mantenir prou viva en la Catalunya interior. Molta gent que ja no anava a estudi com es deia abans gairebé no tenien contacte amb el castellà. A tot estirar podien escoltar la ràdio i els diumenges anar al cinema. Jo encara he conegut persones que no entenien el castellà i/o analfabetes. Temps era temps.
S’obren portes, però…
La situació d’avui dia és prou coneguda. És cert que amb la mort de Franco es van obrir portes per tal que la llengua i cultura catalana sortís de les catacumbes. La creació de TV3 i la immersió lingüística obrien les portes a una certa norma normalització. Però la creació de les televisions privades, la globalització, el turisme de masses i sobretot l’arribada descontrolada de dos milions d’immigrants en els últims anys han situat la llengua pràcticament en fase terminal. Mil anys de resistència davant totes les adversitats ara se’n poden anar en orris amb aquesta onada uniformadora castellana, una ventada de vent de ponent que s’ho emporta tot.
A falta d’un Estat propi, el naixement de les autonomies era l’encarregada d’enfortir les diverses particularitats culturals. Tampoc tenim gaire sort, especialment en la resta dels Països Catalans. Ara mateix per primera vegada tots ells estan governats per governs espanyolistes del PP i de Vox que han fet de la persecució de la llengua catalana el motiu principal de la seva acció. En efecte, el català és ignorat a l’Aragó, com si no existís. A vegades la ignorància es pitjor que la persecució. Al País Valencià es viu una situació tan surrealista com la de prohibir que s’estudiïn autors catalans o balears en l’assignatura de literatura valenciana. Aleshores, com és que no es prohibeixin autors no valencians en l’assignatura de llengua espanyola? A les Balears a cada bugada perdem un llençol. Aquí la repressió és més subtil, però repressió al cap i a la fi. De Catalunya del Nord val més no parlar-ne. Al tradicional jacobinisme francès ara s’hi suma l’alcaldia de Perpinyà en mans dels ultres de Le Pen.
A Catalunya tenim un govern del 155. No es pot afirmar que persegueixi la llengua com els governs dels altres territoris. Però no cal dir que l’objectiu és lligar-nos de mans peus a Espanya. Vol que no hi hagi soroll i, per tant, procura anar amb molta cura pel que fa a la llengua. De fet, els processistes i l’esquerra de sofà tampoc no van fer gran cosa en els anys de govern. Molta fressa i poca endreça. O sigui que per poc que faci farà molt. Si s’aproven els pressupostos, amb permís d’aquest milhomes que és Junqueras, la Conselleria de Política Lingüística arribarà als 85 milions d’euros i la Corporació Catalana d’Audiovisuals a 390. També hi haurà prou diners per cobrir les 150.000 places per ensenyar català.
La llengua obligatòria
Les xifres no estan pas malament. Ara bé, totes aquestes mesures no arriben al moll de l’os de la qüestió: la llengua ha de ser obligatòria per tenir certificat de resistència i per treballar a Catalunya. Cap d’aquestes dues premisses es compleixen i no sembla pas que ho facin mai si Catalunya no aconsegueix la independència al més aviat possible. Un mesura una mica pal·liativa seria fer complir el Codi del Consum que estableix diverses obligacions amb la llengua en l’àmbit del comerç. Però no es fa complir, perquè s’haurien d’imposar sancions. Això fa por. Una llei sense sancions no és res. Ja som al cap del carrer! Covardia pura. Cal mantenir-se al poder sense molestar encara que sigui ensorrant el país.
La nostra situació sembla la del mític Sísif, aquell personatge que es va enfrontar als déus— en el nostre cas seria als castellans/espanyols– i com a càstig havia de fer rodolar una gran pedra fins al cim duna muntanya i un cop arribat tornava a caure cap avall. Així una vegada i una altra. Albert Camús en va escriure un llibre amb un pròleg de Píndaro que diu: “No t’afanyis ànima meva per una vida immortal, però esgota l’àmbit de possibilitats”. El camí és prou clar.
