En el meu article passat mostrava la decepció en veure que persones que es deien independentistes podien anar a favor de la selecció espanyola de futbol, la fàbrica més gran per xarbotar el cervell i convertir la gent a l’espanyolisme sentimental. O sigui que muda un catalanet en un espanyol de cap a peus en un tres i no res. Hi ha diversos factors que intervenen en aquest gran circ que és el Mundial de futbol que impedeixen que Catalunya tingui una selecció pròpia. Vegem-ne alguns.
1) Els jugadors. Els jugadors són l’element bàsic del joc, però no remenen pas les infraestructures dels campionats. En realitat són uns soldats, encara que ben pagats. La màxima il·lusió de tots els és disputar Mundials i /o els Jocs Olímpics. Els importa sobretot jugar, més que no pas la samarreta que defensen. Estic segur que gairebé tots acceptarien, per exemple, concórrer amb Corea del Nord que no pas quedar fora de les competicions, si es presentés el cas.
D’altra banda, Espanya i Xipre són els únics Estats que obliguen els seus esportistes a participar en les seleccions pròpies. Una espècie de mili en versió esportiva. Hi ha qui pensa que els esportistes catalans s’haurien de negar a jugar amb les seleccions espanyoles. En aquest cas els podrien caure sancions econòmiques i esportives molt grans. Per tant, em sembla que no cal demanar herois i màrtirs quan els polítics no han estat capaços de formar el marc que facilités l’organització de seleccions catalanes. Cal situar cadascú al lloc que li correspongui. No tothom com el jugador Oleguer Presas pot renunciar a les seleccions com va fer en el seu dia.
Dit això, tampoc no s’hi val que els nostres esportistes caiguin en l’altre extrem i es portin com uns figaflors, uns homes que hagin d’amagar els orígens catalans com ha passat ara. Abans del Mundial, els García, Ferran i fins i tot Lamine Yamal feien piulades en català a les xarxes socials. Però vet aquí que un cop arribat el Mundial el català ha desaparegut. Tot és en castellà i bastant en anglès. I la tendència continua. Així, Eric García obre un compte amb: «Empezamos». Eclipsi total, doncs, amb la llengua i les banderes per part dels nostres jugadors.
Eclipsi català total
I si els nostres jugadors han amagat la llengua a les xarxes durant el Mundial també han desat la bandera catalana en les celebracions quan els altres jugadors han exhibit els símbols de les seves comunitats. Em sembla haver vist Cubarsi amb la bandera catalana molt al principi del campionat. Com és lògic no vaig voler veure l’aquelarre de Madrid després de la festa de la final. Em diuen que cap català duia la quadribarrada i només Olmo portava la bandera de Terrassa. Ja veus, tu. I els que són de Sabadell? No us fa angúnia que Cubarsí que amb prou feines parla en castellà sigui ara un «héroe nacional»? Vet aquí la situació. Cal amagar la procedència catalana com sigui. Recordo durant la passejada del Barça per la ciutat després d’haver guanyat la lliga ,Lewandowski brandava l’estelada sense complexos i Lamine Yamal la bandera de Palestina. Que cadascú en tregui les conclusions.
Abans el Barça tenia algun jugador que presumia de catalanista, dit en termes general. N’hi ha algun ara? Potser Fermín, un jugador andalús que parla un català prou endreçat? Es pot tolerar que un capità del Barça no parli ni un borrall de català quan fa un discurs en la presentació oficial de l’equip? A cada bugada perdem un llençol.
2) Els clubs. Els clubs estan agafats pel ganyot i no hi poden fer res. Han de cedir els jugadors a les federacions pels partits de seleccions tant si com no. Són els principals damnificats. La FIFA (Federació Internacional de Futbol) ha mogut uns 14.000 milions en aquest campionat, mentre que el Barça, un dels equips amb més jugadors, només n’ha rebut uns 3 milions. Tot és una autèntica màfia. El Barça ha de fer bondat perquè en qualsevol moment li podrien caure uns 60 milions de sancions per culpa del «fair play» o sigui per no tenir equilibrat el pressupost.
És cert que el president Laporta ha abraçat amb fervor la selecció espanyola d’una forma desmesurada. Però ja sabem quin és el seu caràcter i no cal cercar-ne tres peus al gat. Alguns el titllen de traïdor. Us imagineu què hauria passat si hagués fet declaracions contra la selecció espanyola perquè ell és indepe? D’entrada hauria desautoritzat els jugadors que són els primers interessats a formar part de la Roja. L’escàndol hauria estat mundial. I a canvi de què? Res de positiu per al club. Possiblement , alguns jugadors voldrien tocar el dos com ja va passar l’1 d’Octubre del 1917 quan va estar a punt de suspendre’s el partit Barça – Les Palmes. Certament, alguna vegada convé donar un cop sobre la taula. Però s’ha de saber quan i atendre’s a les conseqüències. No podem matar mosques a canonades.
O independència o res
Una forma per plantar cara a aquests organismes internacionals era la creació de la Superlliga europea de futbol formada pels millors equips del continent. Havien de crear una Lliga europea independent de totes les federacions. D’aquesta manera s’assegurava un gran espectacle i tots els diners anaven als clubs. Tot se n’ha anat en orris. Una llàstima perquè el Barça s’hauria independitzat de Federació Espanyola, un fet molt important perquè si Catalunya fos independent no s’hauria de plegar a les exigències de la Lliga i de la Federació Espanyola. Mentre el Barça jugui la lliga espanyola la independència ens l’haurem de pintar a l’oli.
Si algú dubtava de la importància emocional de tenir una selecció crec que ara s’ha demostrat ben clar. O som independents o mai una selecció catalana important podrà participar en competicions internacionals oficials. Precisament els estatuts de la majoria de les federacions internacionals només admeten Estats com a membres. O som un Estat o en esports, si més no en futbol, no existim. Cert que tenim unes federacions catalanes pròpies de nous esports. Però val més no aixecar la veu no fos cas que també ens les tanquin. En el pròxim i últim capítol intentaré explicar altres factors que ens han dut a aquesta situació. Espanya té ben collada les seleccions internacionals, especialment la de futbol. És l’expressió màxima d’espanyolitat.
Joan Fuster deia que Anglaterra i Espanya han perdut les colònies, però els queda el tic de colonitzadors. I prou que ho patim!
Ramon Serra
