El transport de persones i mercaderies per tren és el sistema més ecològic, pràctic i econòmic. O hauria de ser-ho. És el futur del transport tant de persones com de mercaderies, perquè les carreteres estan col·lapsades i tenen un índex molt alt d’accidents. Per això quan hi ha desgràcies en els trens sembla que produeixin una esgarrifança més forta en l’opinió pública. Ho hem comprovat en el succés de l’AVE prop de Toledo tot just fa uns dies. Aquest fet no ha deixat indiferent ningú i aneu a saber si també tindrà molta importància en les eleccions espanyoles de finals d’aquest mes. En els últims 9 mesos hi ha hagut 115 morts. Poca broma.
Moltes vegades aquestes aquests desastres són fruit d’errors humans. Però gairebé sempre fallen també les estructures. En el cas de les catàstrofes de l’AVE dels últims temps és evident. Espanya és el país del món que ha construït la xarxa de trens d’alta velocitat més gran del món després de la Xina: 4000 quilòmetres en servei i 700 en construcció, molt més que França o Alemanya. El problema és el manteniment de la xarxa. Espanya en darrers anys només li ha dedicat un 16% dels costos, mentre que en altres països europeus superen com a mínim el 30%. No és d’estranyar, perquè molts polítics generalment només es preocupen de tallar la cinta de qualsevol inauguració a la recerca de vots mentre que els manteniments de les infraestructures estan gairebé sempre sota mínims fins al dia que en passa una de grossa. Aleshores, correm-hi tots. Però Espanya no pot alimentar aquest monstre ferroviari d’alta velocitat. No és rendible. És sobretot un projecte polític.
S’han creat trajectes que no tenen cap ni peus. Si en els altres països s’ha mirat sobretot la part econòmica d’aquesta mena de línies a Espanya tot ha estat polític per convertir Madrid en el centre de tot. I la resta és perifèria. Ara la fiscalia europea investiga si hi ha hagut alguna irregularitat en els fons europeus destinats en la senyalització, manteniment i comunicació en el recorregut entre Madrid i Sevilla.
Centralització
A Espanya aquests trens d’alta velocitat cal repetir una vegada i una altra que sempre tenen un origen polític. La primera línia va ser la de Madrid-Sevilla quan governava Felipe González. Això va ser després dels Jocs Olímpics de Barcelona del 1992. Els socialistes van fer aquesta concessió perquè no semblés que tot s’ho emportava Catalunya. També Madrid va rebre més diners que Catalunya a llavors perquè va ser declarada capital cultural o una cosa semblant. El País, diari de la colonització progre espanyolista, així ho va reconèixer.
La centralització d’aquestes línies de ferrocarril va arribar al màxim amb Aznar a partir del 2000. No volia el corredor mediterrani a cap preu i, per tant, va sol·licitar a Europa que no el patrocinés. El seu propòsit era només que totes les províncies quedessin connectades amb Madrid a menys de tres hores. Tots els » gobiernos» han fet seu aquesta idea de recentralitzar l’alta velocitat per aferrar la unitat d’Espanya. Cal tenir present que l’Estat ha invertit 55.888 milions d’euros en l’alta velocitat, mentre que només 3.600 en rodalia dels quals un 90% a Madrid.
Per si no fos prou, Aznar va intentar tallar al màxim els llaços entre el País Valencià també en les infraestructures. Així va construir una autopista entre Madrid i València i no va escatimar esforços i diners per unir aquestes dues ciutats a través del tren d’alta velocitat, mentre que dificultava al màxim les comunicacions entre Catalunya i el País Valencià. De fet, hi ha el doble de trens entre València i Madrid que no pas entre València i Barcelona I avui encara estem així fins al punt que gairebé era més fàcil arribar en tren des de Barcelona a València passant primer per Madrid. No solament el PP ha destruït la llengua sinó també les infraestructures. Els socialistes també formen part d’aquesta estructura que vol «cosir Espanya amb fil d’acer» com va declarar en el seu dia la ministra Magdalena Álvarez.
La bogeria d’Aznar
Una de les bogeries d’Aznar era que el corredor mediterrani passés per Madrid cap a França passant per Canfranc, encara que s’hagués de foradar els Pirineus. D’aquesta manera esquivava passar per Catalunya. Europa s’hi va oposar, però un corredor passarà per Madrid tant sí com no. Es tracta del corredor central anomenat popularment el «madriterrani». Mentrestant el corredor mediterrani que hauria d’unir el País Valencià i Catalunya es cuina a foc lent. No se sap quan s’acabarà, si és que s’acaba. Malgrat que podria transportar el 40% de les mercaderies que es produeixen a tot l’Estat, els diferents governs espanyols prefereixen autocastigar-se abans que compartir la prosperitat de Catalunya.
Tampoc els francesos es queden enrere a l’hora de castigar Catalunya del Nord. També ens fan passar amb raons per impedir la connexió ferroviària entre Montpeller i Perpinyà. Diuen que serà a partir de l’any 30. Que els vostres ulls ho vegin. O sigui que Espanya i França units un cop més contra Catalunya. Es veu que prefereixen ser cecs si nosaltres perdem un ull. El nostre país també està en via morta en l’alta velocitat.
Com diu Octuvre.cat, » el problema de fons de l’AVE no és ni la inversió ni els recursos humans. El problema de l’alta velocitat espanyol és que precisament és espanyola. No és un accident. És Espanya.»
