Pedro Sánchez té set vides com els gats. Quan sembla acorralat del tot sempre es treu un conillet del barret, de la Moncloa estant quatre anys més si té el vistiplau de les urnes en les pròximes eleccions que ell ha convocat un cop Junts no li ha permès aprovar el pla sobre l’habitatge.
El desnonament del pis on vivia la famosa Maricarmen a Madrid i després la seva mort ha sigut la guspira que necessitava l’actual president del Gobierno per encendre el foc de la manca d’habitatge, un problema latent des de fa molt de temps, augmentat ara per milers i milers d’immigrants il·legals que han arribat a Espanya tot just fa poc i que han estat legalitzats per aquest Gobierno amb molt poques protestes per aquesta decisió gairebé suïcida. A la gent de dretes ja el va bé tenir una nova fornada de mà més barata que ha esventrat els preus de mercat, mentre que els socialistes pensen que així tindran més votants un cop nacionalitzats, circumstància bastant assequible per als sud-americans.
Vet aquí la gran hipocresia. Després de governar durant anys i panys amb milers de desnonaments i amb poca construcció pública—un 20% a París i un 2% a Espanya—ara el Gobierno i tota l’esquerra donen suport a un decret sobre l’habitatge ple demagògia i que carrega tots els neulers dels problemes de l’habitatge a tots els propietaris com si tots fossin uns voltors, uns grans tenidors de pisos. La realitat és que el 93% dels propietaris d’Espanya només en tenen un o dos. Però es veu que tothom ha de passar pel mateix adreçador.
Sabeu molt bé que no me n’estic pas de criticar Junts quan cal. Considero que són com a mínim corresponsables d’haver admès tanta gent de forma il·legal a Catalunya per beneficiar sobretot els hotelers i el sector dels porcs. Tampoc puc passar per l’alt que tenen molta responsabilitat en la mentida/traïció de l’1 d’Octubre del 2017. Que ara vulguin canviar d’opinió per la gran influència d’Aliança Catalana en les xarxes socials que pot traduir-se en milers i milers de votants en les eleccions catalanes no em farà pas canviar d’opinió.
Els petits propietaris no es toquen
Amb tot, cal ser just a donar a cadascú el que és seu. En aquest cas és molt justa de defensa dels petits propietaris, majoritaris a Catalunya. Els que tenen un pis o un apartament per completar el salari o la pensió saben els problemes que comporta quan el llogater no paga la mensualitat o fa malbé l’estança. Són de plànyer. Ja es veu que aquesta situació no és pas la dels voltors o grans tenidors. No tots, doncs, poden anar en el mateix sac. El sentit comú assenyala que cal estar en contra dels desnonaments, els grans especuladors i l’augment desproporcionat del lloguer. Però cal saber protegir el petit propietari i sobretot facilitar la construcció de nous habitatges. Però l’Administració sembla que en molts casos només hi posa pegues.
Així no anirem gaire lluny si no hi ha una bona col·laboració pública-privada. Així i tot, el problema ara mateix no por pas solucionar-se. Catalunya en pocs anys hem passat de 6 milions a més de 8,2 milions. La patronal àvida de crear llocs de treball a baix cost mai no s’ha preocupat del vessant social de les persones nou arribades. On les hem de ficar? Els mateixos polítics que «volien acollir» mai no s’havien interessat per tots els problemes que aquesta immigració comporta, excepte repartir els fons públics a canvi de vots.
Segons les enquestes, l’habitatge i la immigració s’han convertit en els dos grans problemes del país quan fa uns pocs anys l’habitatge tot just era la catorzena preocupació. Ara no hi ha pisos per a tothom i no s’espera arreglar la situació en molts d’anys. No es poden fer miracles en el món de la construcció.
Un país, residualitzat
He repetit una i mil vegades que aquesta immigració ha convertit la llengua catalana en residual en la major part del territori. I per molt que el Govern intenti posar-hi pedaços, que ho fa, seran sempre insuficients si els residents a Catalunya no han de saber el català per viure-hi o empadronar-se en els ajuntaments. La substitució del català i la manca d’habitatge van lligats i són dues cares de la mateixa moneda. Tot per acabar amb la Catalunya de més de mil anys història i convertir-la en una miserable província espanyola. I en el temps a venir en una terra islamitzada. Sí, sí, enfoteu-vos-en. Ja us ho trobareu.
Si descabdellem l’entramat veurem que tot va lligat: el problema de la inseguretat comença a estar en les «preferències» dels ciutadans. A Catalunya hi ha un tiroteig cada 2,7 dies. Els assassinats ja s’han convertit en part del paisatge, malgrat que les autoritats ho amaguen tant com poden per no esvalotar el galliner. Aquest patoll de gent s’ha transformat en un gran problema per a la majoria i una bicoca per una minoria de capitalistes o de polítics. Els uns treuen tot el suc als immigrants rebentant salaris i els polítics volen nacionalitzar-los per tal que els votin o simplement s’aprofiten, per exemple, de l’acollida de menors per tal que membres dels partits en facin sucosos negocis.
Així està el patí. Els mateixos que han provocat aquesta situació ara es fan els màrtirs. Els botxins es converteixen en víctimes. En lloc de ser jutjats per violar les lleis I ser corruptes en molts casos i condemnats si s’escau encara volen que els votem. Que els bombin!
