Això dels trens afecta tothom. No conec ningú que no sigui o no hagi estat usuari de la línia ferroviària Barcelona-Puigcerdà, la R3, sempre plena d’incidents. El nostre escriptor Antoni Pladevall en podria escriure una novel·la. Taradell va tenir una estació de tren pròpia fa uns anys amb la denominació Taradell-Mont-rodon. Amb tot, la nostra vila sempre va viure-hi d’esquena. Una llàstima, perquè poblacions com Blanes o Manlleu també tenen l’estació fora del nucli del poble i prou que en treuen profit. Anar a l’estació de Mont-rodon era pràcticament un passeig, bé que poca gent la feia servir. A més de les persones del varal, de tant en tant algun despistat s’hi deixava caure. En Ramon Reig em deia que algun partit d’hoquei havia començat més tard perquè l’àrbitre procedent de Barcelona havia arribat al nostre baixador pensant que era la forma més ràpida de traslladar-se al pavelló d’esports.
L’estació va ser clausurada a mitjans dels 90 sense cap referència a la premsa local i comarcal. En el seu lloc hi ha una subestació elèctrica. Ara la línia R3 viu un procés de transformació pel desdoblament de la via en alguns sectors del recorregut. Per fi, després d’anys i panys han començat les obres. Veurem quan s’acabaran. Potser més tard que les obres de la Sagrada Família. Aquesta línia ha estat de les més abandonades i en el seu dia no va ser transferida a la Generalitat perquè diuen que és una línia internacional. Sort d’això, oi? Ara mateix el caos dels trens de Rodalia és total .
La Renfe
La Renfe va ser fundada en els anys posteriors a la guerra (in)civil pel franquisme per tal de centralitzar tots els ferrocarrils. Més endavant es va veure obligada a desdoblar-se en dues societats. Renfe en seria l’operadora i Adif la responsable de les estructures. Però com que les dues estaven inscrites al mateix ministeri la realitat és com si en fossin una de sola. El fet és que la xarxa de Rodalia—segons els experts se n’ha de dir així i no Rodalies que és una traducció del castellà—no ha importat a cap govern de Castella/Espanya, excepte si afecta a Madrid. Fruit d’això va ser la creació de l’AVE amb la primera línia entre Madrid i Sevilla per compensar les inversions que el govern socialista de Felipe González havia fet a Barcelona amb motiu dels Jocs Olímpics del 92.
El govern d’Aznar va impulsar-ne el desenvolupament per tal que totes les capitals de província estiguessin connectats amb Madrid . De fet, Castella/Espanya és l’Estat del món que té més quilòmetres de xarxa de trens d’alta velocitat, més de 3.000 darrere de la Xina. Les inversions que s’hi han fet en una primera fase pujaven a uns 62.000 milions d’euros, mentre que Rodalia d’arreu rebia uns escanyolits 3.600 milions des del 198 fins al 2018. L’AVE ha estat també el gran negoci de les constructores amb tota la corrupció que això comporta. És més, Aznar ja es va preocupar que amb els trens i amb les autopistes Barcelona i València estiguessin d’allò més separades, no fos cas que tornés el fantasma dels Països Catalans. A vegades gairebé és més fàcil arribar en tren des de Barcelona a València passant per Madrid que no pas directament.
Tot aquest entramat ferroviari centralista i anticatalà també s’ha reflectit en el projecte del corredor mediterrani que amb calçador faran passar per Madrid fins al punt que podríem parlar de corredor “madriterrani”. Tampoc el projecte europeu del ferrocarril d’alta velocitat no sembla que agradi als nostres ocupants francesos de Catalunya del Nord que endarrereixen tot el possible la connexió entre Perpinyà i Montpeller. Ja deia Voltaire que Catalunya podia veire per si mateixa, però no els seus poderosos veïns sense ella.
Els traspassos
Tornem a la nostra Rodalia. A la primera dècada d’aquest segle ja hi hagué un traspàs a la Generalitat. Però va ser com una gestoria perquè Madrid feia i desfeia en tenir la clau dels diners. Fa uns mesos es va arribar a un nou acord per al traspàs total.. La festa va durar poc perquè els maquinistes van pressionar el govern central i aquest va deixar ben clar que tindrà el control majoritari de la societat que s’ha de formar. O sigui que un grapat de maquinistes, la majoria pertanyents a un sindicat que simpatitza amb Vox, té més força que no pas els polítics catalans. Catalunya ha demostrat a bastament que les coses dirigides d’aquí estant funcionen bé, com el Metro de Barcelona, els Ferrocarrils de la Generalitat o el servei d’autobusos.
Recordem que segons la patronal catalana, l’Estat ha deixat d’invertir més de 40.000 milions en infraestructures a Catalunya. I segons La Vanguardia només el 35% de la inversió prevista a la xarxa de trens catalana s’executa. Curiosament, quan governen els socialistes en prometen més i n’inverteixen menys. Catalunya arriba gairebé al col·lapse. Si no teníem prou problemes amb la pagesia, pesca, educació, habitatge, sanitat, transports, ordre públic, etc. ara aquesta crisi ferroviària ha paralitzat les activitats d’algunes empreses. Els sectors més afectats són el químic i el logístic, seguits de la indústria agroalimentària i del tèxtil. D’altra banda, el bloqueig al port de Barcelona i el tall de l’AP-7 dificulten el transport de les matèries primeres i els subministraments.
I què fan els nostres polítics? Tirar-se els plats per la cara. Amb dimissions no s’arreglarà. Castella/Espanya continua de forma impecable escanyant-nos per tots cantons, mentre els nostres polítics només es preocupen de la supervivència. Qui s’ha preocupat que l’Estat invertís cada any el que s’havia aprovat? Han pecat greument per omissió.
Catalunya viu en una situació d’emergència nacional cada cop més desesperada. Com si fos una metàfora del tren estem en via morta, després que els processistes fessin descarrilar el tren de la independència. Les pròximes eleccions poden engegar novament el tren. Però si ho fem amb els mateixos maquinistes que ens han governat fins ara tornarem a descarrilar o bé el tren es morirà per falta de passatgers cansats de tanta incompetència. Per tot plegat cal deixar pas a noves formacions polítiques, a nous maquinistes que ens engresquin en l’aventura d’arribar algun dia a Ítaca. Cada vot per a partits de l’esquerra de sofà o per als processistes és un vot contra Catalunya. Ells ja es preocuparan de fer-nos creu el contrari amb tota la maquinària de què disposen.
No esperem a arribar als deu milions, perquè pràcticament serà la nostra mort definitiva.
Un cop més, veiem que només tenim un problema. Catalunya no té un estat per poder desenvolupar-se d´acord amb les seves necessitats. Ara ha tocat la Renfe, però des del 2017 ens han atacat per tots els flancs. Ens donen l’autonomia però sense els diners per gestionar-la. Ens donen sobre el paper els traspassos però el 51 % li correspon a l´estat. I així anar fent. Quan anàvem d´excursió, quan érem minyons escoltes, calia agafar la Renfe, i ja llavord, dèiem: R etard E norme N ecessitem F orces E mpenyeu.
Ara, ja que s’ha fet referència al TGV, com s’ha dit aquí sempre i fins i tot també a l’estat francès, doncs van encarregar a un conegut meu, Joan Amorós i Pla, (per cert avui m’hi havia de reunir però no hi he pogut anar), per tal que fes el traçat del Tren de Gran Velocitat per Catalunya. Quan el va tenir fet, a través de l’empresa FERRMED, (Ferrocarrils del Mediterrani) el va presentar a Madrid. Van passar els anys i l’home amb la seva incansable secretària, Assumpta Torrent van anar al cor d´Europa per tal de presentar-lo. A Brusel.les es van quedar parats que un home jubilat, enginyer i extreballador de la Nissan, va arribar a fer ell tot sol. Va unir sempre sobre el paper, Algecires (Espanya) amb St. Petersburg (Rússia) passant per València, Tarragona, Barcelona, Girona, Perpinyà, -no recordo quina o quines ciutats de l’estat francès hi eren comptades), continuava cap amunt a Alemanya, Bèlgica, Holanda, Polònia, i Rússia.
Perdoneu que nom recordi les capitals per on passava però els alemanys van estar contents perquè veien negoci a l’Àfrica a la meitat de les nacions que no estan en guerra. I llavors li van dir al nostre amic: ja heu presentat això a Madrid perquè és molt interessant. El català va respondre: sí fa deu anys que ho tenen i encara no han contestat! (mentrestant ells han fet tots els plànols perquè el corredor mediterrani passi per Madrid!, i aquí sempre amb el lliri a la mà). Doncs a Brusel.les no se’n savien avenir que Madrid no digués res a un projecte tan ben fet. I el millor del cas és que l’amic Amorós, va fer el traçat sense que haguessin de construir ni un metre de via!!! Havia enllaçat totes les ciutats com amb un fil invisible i tots els trens que de dia eren de ciutadans a la nit tot seria de mercaderies, i així no afectaria (potser pràcticament gens o molt poquet) els trens que ara com ara circulen amb els passatgers a bord durant tot el dia.
Doncs res de res. Ara, però ja ha quedat tot en via morta perquè ningú no ha volgut fer res. Ah! ara que hi penso, l’han cridat perquè faci el tren que va de París (França) fins a Beijin (Xina). Sense comentaris. Una altra pèrdua. I aquest senyor també va dirigir amb un altre senyor l´obra: Aportacions Catalanes Universals. Lleida. 2014. Llàstima que no podrem incloure el TGV català, però França i la Xina i tots els països per on passarà el tren sí que agraïran al Sr. Amorós, (entre altres), la seva aportació a l’exterior de la terra catalana.
Tot com sempre.