Tots sabem que un infant orfe és aquell que ha perdut el pare o la mare o tots dos. Aquesta definició la poden traslladar també a la Nació, que és una gran família. En el cas de Catalunya queda clar que som un país orfe perquè no tenim un Estat, que seria com si fos els nostres pares. Però, si més no en teoria, tenim un poder secundari que és la Generalitat. Aquesta institució i totes les seves ramificacions com el Parlament haurien d’actuar com un tutor o un germà gran. D’altra banda, tota una sèrie de personatges importants en diferents camps podrien ser com una mena de benefactors, gent disposada a donar-nos un cop de mà i sempre amb una conducta exemplar per tal que el poble creixi com cal.
La teoria és molt bonica, però a la pràctica resulta que molts dels nostres tutors es preocupen principalment d’ells. No vull pas dir que no facin coses, però el propòsit és perpetuar-se en el poder petit qui peti i costi qui costi i no procurar el bé de la gent. I en lloc de vigilar l’educació i la criança dels catalanets fins que es facin grans s’estimen més gaudir de la situació privilegiada i dels beneficis que els concedeixin les lleis per fer la tasca encomanada. En aquest capítol cal incloure també alguns personatges o entitats que en lloc de ser llum escampen fum.
Els catalans tenim massa el bon costum d’encolomar tots els nostres mals a Castella/Espanya. De raons no ens falten pas. Mai no hem pogut independitzar-nos-en. Però com he assenyalat en el principi tenim tutors i/o benefactors que tallen les nostres aspiracions. Tenim exemples a gavadals. Nostres en mostraré alguns sobre l’espanyolització a tot drap en les últimes setmanes.
Gaudí
Començaré pel cas Gaudí. Aquest geni universal, conegut sobretot per la creació del temple de la Sagrada Família, les obres del qual sembla que per fi s’acabaran. Per tot plegat a Reus, la ciutat natal, se li va fer un homenatge espectacle per commemorar el centenari de la mort. El bo del cas és que a través de la intel·ligència artificial es va crear una imitació de la seva veu fent-lo parlar… en castellà! Vatua l’olla! Precisament Gaudí mai no va voler xerrar en castellà ni tan sols amb el rei Alfons XIII. Recordem que va ser detingut i traslladat a una comissaria després d’una manifestació en una Diada en temps de Primo de Rivera precisament perquès va negar a parlar en la llengua dels policies.
També una vegada l’intel·lectual espanyol Unamuno el va anar a veure per visitar la Sagrada Família. Fins i tot en aquest cas, Gaudí es va servir d’un traductor per parlar amb ell. O sigui que mai no va cedir ni un pam en l’idioma. Era un català de pedra picada.
Cal recordar que Gaudí era un home molt cristià fins al punt que se’l vol fer sant.
Tanmateix, l’Església espanyola, que sempre és més espanyola que no pas Església, hi ha posat tota mena d’entrebancs perquè Gaudí era “separatista”. Ja sabem que Déu és espanyol i parla en castellà, oi? Ah, m’oblidava de dir que l’espectacle estava patrocinat entre altres per l’Ajuntament de Reus, la Diputació de Tarragona i transmès per TV3. Un bon tercer, sens dubte.
Serrat i Núria Espert
Un segon exemple el trobem en la concessió de la medalla d’or de la Generalitat a Joan Manuel Serrat i a Nuria Espert per “l’aportació a la convivència d’Espanya”. No discutiré pas els mèrits d’aquests artistes tan destacats. Aquí només em fixo en la seva postura sobre la llengua del país. Recordem que Serrat en els seus començaments es va negar a cantar en castellà a Eurovisió. Naturalment , té tot el dret a evolucionar i fer el que més li plagui. Però ha fet el final del cagaelàstics. En l’acomiadament com a cantant professional al Palau Sant Jordi un espectador a crits li va demanar que parlés en castellà. I tot seguit va respondre que continuaria el recital en aquesta llengua “porque así nos entendemos todos”. De només voler cantar en català a parlar només en castellà. Espanya el podria incloure en el llibre de patriotes exemplars.
Pel que fa a Nuria Espert—sense accent, per favor–en rebre la medalla va dir que faria el parlament en castellà, perquè si no la seva neta no l’entendria o s’ho prendria malament. No recordo les paraules exactes, però el significat era aquest. Una altra “pija” que renuncia a la llengua materna. Uns exemples de “convivència espanyola” o sigui de submissió catalana. Medalla, d’or, tu. Quins dallonses!
Els germans Márquez
Una tercera circumstància s’ha produït a l’homenatge als grans campions mundials de motociclisme els germans Márquez a Cervera, la ciutat natal. Un homenatge transmès per TV3. Els parlaments a l’Ajuntament en van fer en castellà. Era còmic veure com parlaven amb la mare en aquest idioma. Podria ser un gag del programa Polònia. Però era la realitat, va ser una ridiculesa. Cal dir que el batlle del PSC es va expressar en la nostra llengua. A cadascú el que sigui seu. Marc Márquez sempre ha defugit la polèmica. Uns anys abans havia refusat un homenatge a Cervera si no es retirava una pancarta a favor dels presos polítics catalans a la façana de l’Ajuntament. Ell es declara tant català com espanyol. Ja sabem què representen aquestes “neutralitats”. Per cert, ara ha traslladat la residència a Madrid. Si fem cas de la teoria del president Pujol segons la qual és català que viu i treballa a Catalunya, aleshores hem d’afirmar que Marc Márquez és un madrileny nascut a Catalunya. No us en sembla?
Segur que hi ha molts més exemples d’aquesta renúncia per part de molta gent que amaga la catalanitat, moltes vegades amb forta càrrega d’autoodi. En lloc de pujar la paret de l’edifici nacional maó a maó ens la destrueixen amb dinamita. Ja la pujarem dreta!
El poble català si vol ser major d’edat o sigui ser independent ha d’engegar a dida molts d’aquests tutors i/o col·laboradors amb el règim colonial de Castella/Espanya que volen que sempre siguem políticament uns infants, mentre ells servidors dels nostres amos viuen una bona vida. I el país? Que el bombin, oi? En tot cas com a agraïment final pels serveis prestats els podríem regalar un viatge a l’Iran. Això, sí; que les senyores es tapin de dalt a baix, no fos cas que es refredessin.
Ja ho deia el poeta mallorquí Josep Maria Llopart: “Poble que no s’ho pren, poble que no s’ho val”.
Bé, és el mateix de sempre. Avui he parlat amb un catedràtic de llengua catalana, ja jubilat, i creu de St. Jordi, i em deia però si també li han donat aquells del Xarop d´Estopa, que sempre han cantat en espanyol i viuen i pensen en espanyol i van a les televisions espanyoles, i jo, que també la tinc, -em deia ell-, que he patit una vida per la llengua catalana, sabent el que he arribat a passar des dels insults dels anys seixantes i garrotades als setantes i després els alumnes que no el volien aprendre i em tiraven guixos quan em posava de cara a la pissarra i doncs d´esquena d´ells, llavors ja em diràs si un país pot funcionar. Si es premia el que va a favor de la llengua oprimida i també del que tria la llengua que imposà l´opressor franquista, gràcies al qual vingué el pare d´aquells tals Muñoz i petaren a Cornellà, llavors què podem esperar?
Quan país no sap distingir el que se serveix de l´opressió d´un poble d´aquell que ha patit insults, garrotades i menyspreu llavors aquest país té el que es mereix, malgrat que una minoria que hem estat lleials, tant com hem pogut, no ens ho mereixem.
Els dos darrers Governs tant de l´Aragonès com de l´Illa han estat fatals per Catalunya, i hem retrocedit amb la llengua fins a un punt en què possiblement no hi hagi retorn. I aquesta vegada potser és l´única que no és culpa dels espanyols malgrat que també ho celebrin. Enlloc d´integrar-los, amb la Creu de Sant Jordi, a part de l´insult contra els catalans que l´havien rebuda, estan dient que la imposició lingüística del franquisme ara la fan vàlida. (blanquegen els que diuen els que no tenen tres més a fer). Com si el sol fet de continuar amb la llengua dominant no fos prou per demostrar la colonització. No cal més explicació. Com deia al principi sempre és el mateix. O tens un estat o desapareixes. Les raons tant se val.