L’ANC (Assemblea Nacional Catalana) és l’entitat europea que ha tingut més èxit i constància en les manifestacions que s’han celebrat al llarg d’aquest segle. Com recordem molt bé, alguna d’elles va arribar a un milió de persones en ple procés. Després ja sabem què va passar. És per això que algunes forces polítiques que no van saber tirar endavant la independència voldrien la desaparició de l’ANC o pel cap baix neutralitzar-la, deixant-la com una cosa folklòrica. I, malgrat tot, continua sent l’associació popular que ens marca sempre el camí a seguir. Una prova més ha estat la manifestació sobre el mal funcionament dels trens de Rodalia que es va celebrar fa unes setmanes a Barcelona.
És cert que les xifres d’assistència a les manifestacions són modestes en relació amb les d’anys passats. Però les bases continuen fermes. Són els tions, les soques del foc, mentre que les forces polítiques són com les branques que s’han cremat en una foguerada. Per tant, els fonaments resisteixen. En les manifestacions sobre els trens la seva va ser la més concorreguda. Molt més que la de la tarda organitzada precisament per a neutralitzar la de l’ANC per sota l’aparença d’una neutralitat política. Com si les infraestructures fossin una cosa amorfa, com si es poguessin solucionar al marge de la independència. Que no ens facin beure a galet un cop més.
Tot amb tot, hauríem de ser més curosos a l’hora de fer pública la xifra de manifestants. En els últims anys l’ANC s’ha estimat més de no parlar-ne. Un greu error perquè deixar-ho a les mans de la guàrdia urbana és malmetre el treball, perquè en el futur les hemeroteques només oferiran una versió, la dels nostres enemics. Per això com a membre de l’ANC ho vaig fer notar al secretariat i segurament també altres persones. Ens han fet cas i vet aquí que ara ja ens van donar les seves dades sobre l’última, la de Rodalia: 30.000 persones. Magnífic. Ara bé, tampoc no ens passem. No pot ser que la quantitat sigui tres vegades més que l’oficial: 8.000. Ni tant ni tan poc. Així es perd credibilitat. No podem vestir un sant per desvestir-ne un altre.
Fa un temps que es deia que els carrers seran sempre nostres. Aquest mantra l’interpreto en el sentit que cap altra manifestació de qualsevol signe mai no seria superior a les nostres. Això ha estat així fins fa uns mesos quan una gran manifestació a favor de Gaza va assolir la xifra de més de 75.000 participants a Barcelona. També n’hi ha hagut moltes més amb bona presència de públic. Si fem comparacions podem arribar a la conclusió que Catalunya s’interessa més pel problema palestí que no pas pel mal funcionament de Rodalia.
Un dèficit espatarrant
L’esquerra de sofà, espanyolista i botiflera juntament amb els principals sindicats ja s’han encarregat de xarbotar els nostres cervells, de fer que el nostre pensament estigui fora de les necessitats més elementals del nostre poble. Es veu que aquí és el país de les meravelles, un país que se’ns cau a trossos. El dèficit fiscal que alguns economistes ja calculen que s’acosta als 34.000 milions, perquè la xifra anterior no està actualitzada amb el nou PIB (Producte Interior Brut), ens impedeix donar sortida a les reivindicacions de pagesos, metges, docents… Catalunya que fa no tants anys tenia uns coeficients de benestar superiors a la mitjana europea ara és un país més pobre, una mica millor que Bulgària, Grècia i Romania. La immigració descontrolada ens ha empobrit del tot. I dir això no és anar contra la immigració, sinó contra els qui ho han permès, els partits processistes i l’esquerra de sofà. Dins d’Espanya mai no hi haurà cap solució.
Cal dir una vegada i una altra vegada que la llengua n’ha estat la principal víctima. El català gairebé és residual a la majoria de les nostres ciutats i dia sí i dia també hem de suportar tota mena d’agressions. Fa uns dies el diari jacobí “L’indépendent” de Perpinyà es va negar a publicar una esquela en català. A més de no poder viure pràcticament en català ara tampoc no podem morir-nos-hi. I no passa res. Com que sembla que ja ho tenim tot fet cal lluitar per causes exteriors tant si ens convenen o no com a poble. Tant s’hi val. Catalunya ha de ser solidària de tot el món menys amb si mateixa. I pensar que l’any vinent celebrarem el mil·lenari de Pau i Treva, aquesta institució considerada com el primer Parlament de l’Europa continental! Després d’haver resistit mil anys, ara cap avall que ve baixada!
Llegeixo que es prepara una nova flotilla cap a Gaza a final de març. Es diu que aquesta vegada anirà més ben preparada. Amb els diners públics sempre es poden fer moltes coses. Com que això de navegar pel mar no en saben molt, els recomanaria dur aigua del Carme per evitar marejos. Ja se sap que val més prevenir que curar. Sembla que aquesta gent que tant es preocupa dels drets humans ara els tocaria potser anar a defensar-los a l’Iran, dic jo. Els vents mai no afavoreixen les naus que s’equivoquen de rumb.
Encara no fa gaires anys es lluitava per arribar a Ítaca i ara els nous vents ens volen dur cap a Gaza. És ben bé que els temps canvien una barbaritat, oi?
Bé pel Sr. Serra. Fa una rastellera de greuges contra Catalunya i encara se’n deixa. De fet, tots els que ha dit són certs i sabem de com ho patim. Els espanyols ja van dir que des del 2017 Catalunya rebria per tots costats perquè mai més no s’havia de repetir l’intent -fallit pels mateixos dirigents, abans de començar- de la possible independència de la nostra terra. I ells que culminen els processos que comencen han planificat una estratègia per acabar per sempre amb la Catalunya nació. I des de tots els flancs rebem per tal que, mentre hem d´arreglar o treballar per les coses que ens espatllen que no funcionen, ens distreu d’assolir la independència de Catalunya. Això de la “armada invencible” espanyola que farà vacances per la mar és una prova que qui hi participa es desentén de la sort de Catalunya perquè si el món ja parla d´Israel i de Palestina és perquè passa alguna cosa. Adormits els catalans, aquí no passa res. I el nivell internacional resta neutralitzat però Espanya més que mai posa totes les traves al país. Avui he parlat amb un kurd que té un bar a l´Hospitalet i m’ha dit que ara ja els han deixat sols a la sort d´un futur sense sort. Doncs voleu saber d’on rep ajut els del Kurdistan? L´únic país del món que envia diners allà és….Catalunya! És clar, quan t´ho diu un kurd exiliat doncs deu ser per creure’l. Però com pot ser que sempre ajudem als altres enlloc d´ajudar-nos nosaltres mateixos. No han pensat mai que, si Catalunya fos independent i no patíssim l´espoli fiscal que el Sr. Serra diu que ja són de 30.000 milions d´euros, llavors nosaltres enlloc de pagar el 0’7 % als països pobres, Catalunya ja hi podria aportar l’1 per cent? És a dir, per ajudar qualsevol que no sigui català, també ens cal la llibertat nacional primer ja que altrament els nostres diners van a Espanya i ja se´n perd el rastre tot i que no m’interessa saber on van. I el fet que uns catalans vagin amb estelades a animar un jugador/corredor -català-, que juga amb una altra selecció i a sobre és la que ens domina a nosaltres, vol dir que el català continua sense tenir el nord ben posat. Us imagineu que els amics del Sinn Féin (per dir l’IRA), anessin als Jocs Olímpics de Londres del 2012, a animar un que ha nascut a Belfast (com per exemple el futbolista ja mort George Best que jugava a l´United)? I amb banderes irlandeses? Si jo ho hagués explicat allí em fan fora del seu estatge de males maneres! Però a qui se li acut d´animar un home que corre amb els colors de la rojigualda? Quan juga la selecció espanyola de futbol (o d´altra modalitat), i veig que està formada per murcians, andalusos, extremenys, madrilenys aragonesos, asturians, lleonesos, etc. a mi em deixa del tot indiferent. És la seva selecció i contents van a jugar a veure si guanyen el partit o diners, tant se val. Però quan veig catalans que van a jugar amb Espanya llavors sí que fa mal perquè ajudar aquells que et volen exterminar és psicològicament viure contra natura. No s´entén. Qualsevol català sempre es pot nacionalitzar andorrà.
1) Tenim la mateixa llengua únicament.
2) Es pot pactar que, si guanya primer posarà la bandera andorrana i després l´estalada o com a mínim la catalana.
3) A canvi deixarà el trofeu a Andorra amb un lloc d´honor que farà l´estat andorrà.
4) Podrà ja deixar els diners a Andorra sense pagar cap impost a Espanya.
5) Si queda primer l´estat andorrà es compromet a fer una projecció internacional del jugador/corredor guanyador on es farà constar la seva condició d´independentista clarament.
És a dir que hauríem d´equilibrar els beneficis per a Andorra i Catalunya/guanyador de la cursa. Encara li donaria una popularitat que ara no tindrà mai perquè ja s´encarrega Espanya que sigui de la mínima expressió.
Comptat i debatut, cada dia estem més malament i Catalunya cau a trossos i ara no s´arregla ni fent dissabte.