L’espanyolisme vol acabar de totes totes amb tot allò que té una flaire catalana amb qualsevol signe relacionat amb la llengua i cultura catalanes. Cada dia en tenim exemples a gavadals. Fins i tot els molesta la forma com celebrem el dia de Sant Jordi, reconegut universalment com a exemple de cultura i civisme.
La persecució contra la nostra llengua n’ha tingut un nou tast a l’Aragó on el nou president ha afirmat que volen alliberar-se “de la imposición del catalàn”a l’anomenada Franja de Ponent. Una amenaça que ens arriba també per Sant Jordi. Al senyor Azcón se li hauria de recordar que a Fraga, per exemple, s’hi parla català des de l’any 1149 quan Ramon Berenguer va expulsar els moros. Quan l’odi pot més que la veritat em sembla que no cal perdre més el temps amb nou comentaris.
Però no totes les barbaritats ens arriben de fora estant. També aquí tenim personatges rendits a la mamella espanyola sempre més generosa que l’escanyolida catalana. Així l’escriptor Eduardo Mendoza amb el seu especial sentit de l’humor, que a vegades no entén ni ell, va afirmar que aquest dia hauria de ser el dia del llibre i prou. Considera que Sant Jordi era un mal tractador d’animals. No sé d’on ho haurà tret. Justament ell que és partidari de les “corridas de toros”. Si el senyor Mendoza vol convertir-lo en una fira del llibre més se’n pot anar a la fira del llibre de Madrid on només hi ha llibres. No serà sobrer recordar-li que Sant Jordi és patró de Catalunya des de 1456 i que la presència de la rosa es remunta pràcticament al segle XV. Potser no seria mala idea actualitzar la llegenda de Sant Jordi: podria matar el drac espanyolista i salvar la donzella, la llengua i cultura catalanes.
Un altre que també hi ha volgut dir la seva és Javier Mariscal, l’inventor del Cobi, la mascota dels Jocs Olímpics de 1992. Cal no confondre amb la pesta covid perquè quan es parla de pestes sempre pot haver-hi confusions, oi? Considera que és una celebració com el pa amb tomàquet, una tradició catalana de poca volada. A més, el senyor Mariscal afirma que “quan es mori el pobre Pujol ja podrem treure el Sant Jordi”. Unes paraules molt poc humanitàries amb un seny or de 95 anys. Però aquesta festa continuarà perquè no la va instaurar el president Pujol sinó que oficialment va néixer el 23 d’abril del 1931.
Pujol, el ‘culpable’
(Faig un parèntesi per denunciar l’actitud de l’anomenada Audiència Nacional, que abans era el “Tribunal de Orden Público”, que va citar a declarar a Madrid el president Jordi Pujol, un home de més de 95 anys. Com si a Barcelona no hi haguessin metges experts per examinar el seu estat de salut ! És ben bé allò de demostrar qui mana i que calia acarnissar-se amb ell per la seva catalanitat. Això és la “justícia” espanyola; això és Espanya, senyors meus)
Naturalment, els enemics de la llengua que viuen aquí no perden ocasió per intentar minimitzar-nos al màxim. Per exemple, Ignacio Garriga de Vox declarava que havíem de parlar de llengua catalana només per referir-nos a la llengua parlada al Principat i que, naturalment, hem d’oblidar-nos de la resta de territoris del nostre domini lingüístic. Per la mateixa regla li podíem dir que el Castellà només hauria de ser a Castella. Segur que ens hauríem estalviat molts maldecaps, don Ignacio.
D’altra banda, Angel Escolano de Convivència Cívica Catalana, que no facilita ni la Convivència, ni és Cívica ni Catalana, ens va etzibar que “siempre se han adaptado al castellano gentes de otras culturas inferiores” i considera que Catalunya “son cuatro provincias españolas arrejuntadas en una mancomunidad provincial venida a más”. El senyor Escolano no s’està pas de res.
I com que Sant Jordi només és un cop a l’any, l’espanyolisme continua amb les seves dèries eternes, l’anticatalanisme a tot drap tant si s’escau com si no. L’escriptor Javier Cercas no va pas desaprofitat fa uns dies l’oportunitat per assenyalar que el procés és “nacionalpopulisme. No és feixisme, sinó una altra cosa més perillosa perquè posa en perill la democràcia”. El senyor Cercas ha quedat ben descansat. Quan no són naps són cols. La qüestió és fotre puntades de peu a Catalunya, insults a cabassos i cada dia.
“Castilla, miserable. Ayer dominadora y hoy envuelta en harapos desprecia cuanto ignora” No ho dic jo. Ho escrivia el sorià Antonio Machado, un dels millors escriptors castellans, el segle passat. L’odi a Catalunya és d’avui, d’ahir i de sempre. No té solució.
Sí que té solució. Els catalans formem un grup cultural on la llengua és l’eix principal i doncs és això que ens fa ser una nació com qualsevol altra. Amb virtuts i defectes però al capdavall com qualsevol altra. Només té un problema i gros. No és lliure i per tant no disposa dels ressorts de les nacions sobiranes per tal d´organitzar-se i fer allò que més els convé a cada moment.
De manera que la manera de fer i de ser es cou durant molts anys i el pòsit que queda fa que és el que ens projecta com a nació diferent de les altres. Som, doncs, els catalans qui fem les ostres festes a casa nostra i quan volem. No hem de demanar permís ni admetre festes foranes que dilueixen la nostra. Abans hi havia en Franco que ens ho va pervertir tot però ara, pel que veiem en els personatges que ha citat en Ramon Serra, es veu que Franco continua mort però el franquisme, no. I pel que sembla no té intenció de marxar. En veiem l’exemple, per citar-ne un, el del C.C.C. que no vull dir el Centre de Cultura Catalana, el qual diu que les cultures inferiors s’han adaptat al castellà. Bé, doncs enhorabona, ell mateix ens tanca la porta ja que la cultura catalana no és pas inferior a la castellana, aquí, a Catalunya, la cultura de fora. Com és de fora la cultura catalana a Castella, tan a la Nova com a la Vella, o si volen en tot el territori que en diuen Espanya. Tant se val, perquè ni sóc castellà ni sóc espanyol. Si els pobres incultes com diu l’Escola no, s’han d’eixoplugar a una de més superior ja no cal que ens esperi als catalans perquè si bé hi poden haver cultures universals superiors a la nostra, ja triarem amb quines de les cultures foranes volem compartir lloc perquè el primer que mirarem és que tinguin la paraula respecte a la seva, de cultura. I si ja no la tenen, en creure que ells fan de centrifugadors, potser vol dir que la seva cultura no val, no valia el que ells es creien. Permeteu-me que ja que em dic Jordi, des de menut hem celebrat molt aquest Sant perquè els que ens en dèiem en èpoques pretèrites ja sabíem, endevinàvem que portar aquest nom era molt més que un número del calendari d´un mes concret. No cal que us amoïneu. Pensar que algú encara pot creure que pot democratitzar Espanya és pensar com si a mi m’hagués de tocar la 6/49! Des del segle passat, vaig deixar escrit en unes felicitacions de Nadal que el Sr. Ramon Serra rebia cada any puntualment durant 30 anys, on deixava ben clar i català: O s´és espanyol o s´és demòcrata perquè és evident que les dues coses alhora és impossible. A les proves em remeto. Encara no ho veuen potser, perquè ara és cada dia que fan bona la meva frase?