Dies de vins i de roses per al Barça: guanya per segona vegada seguida la Lliga amb gran autoritat i l’equip femení es prepara per jugar aquest dissabte dia 24 la final europea. Com sempre, les celebracions són una explosió de joia i d’alegria popular com ho demostra que la rua pels carrers de la ciutat va aplegar al voltant de 750.000 persones. El Barça per a una gran majoria de catalans—amb tot el respecte per les minories que no veuen així—és el substitut de la falta de la selecció nacional de Catalunya, és l’exèrcit del país en paraules de Robson, exentrenador de l’equip blaugrana.
És natural que moltes mirades posin el punt d’atenció a la rua, enguany més tranquil·la perquè a l’autobús dels jugadors no hi ha ni una sola gota d’alcohol. En aquesta ocasió les banderes van ser les grans protagonistes: l’estelada en mans de Lewandowski i la palestina de Lamine Yamal. Lewandowski va onejar una estelada força gran força estona sense cap mena de complex. Ens va sorprendre tothom. Però no va tenir una gran transcendència informativa com tampoc unes estelades més petites que van exhibir alguns jugadors catalans. Tenia por que la premsa madrilenya/espanyola en fes escudella i els jugadors ho paguessin a la selecció espanyola o en aquests camps de Déu on surt de franc cridar a cor què vols: puta Barça, puta Catalunya.
El gran protagonista va ser Lamine Yamal que va brandar molta estona una bandera palestina que l’hi havia tirat un seguidor des del carrer.
Aquest jugador ja és tot una icona mundial. A les xarxes socials té més de 42 milions de seguidors, molts més que el caspós, dictador i impresentable president del Reial Madrid, Florentino Pérez, l’home més important de tot l’Estat. L’home que controla el ” Boletín Oficial del Estado” a través de la seva empresa ACS, que no vol pas dir Al Cel Sigui sinó “Actividades de Construcción y Servicios” . Entesos! Per tant, el valor emocional del jugador és molt més alt i d’aquí ve que aquest gest ha sacsejat tot el món.
En efecte, el ministre de Defensa israelià va penjar un missatge a les xarxes on acusava el barcelonista” de fomentar l’odi mentre els nostres soldats combaten l’organització terrorista Hamàs, una organització que va massacrar, va cremar, va violar i va assassinar nens, dones i ancians el 7 d’octubre” .El dirigent israelià es pregunta si aquests tipus de missatges són humanitaris i morals i al mateix temps interpel·la el Barça perquè hi intervingui. Aquest missatge ha fet la volta al món. En canvi, el president del govern espanyol el va considerar molt oportú i va lloar la valentia i oportunitat d’aquesta acció. Com era d’esperar hi ha hagut reaccions de tota mena a les xarxes, la majoria a favor del jugador.
Defensar el país
És evident que els futbolistes també tenen dret a opinar sobre els temes polítics. Precisament voltes vegades han estat titllats de viure al marge de la societat. Per tant, Lamal ha fet ús del dret de llibertat d’expressió. Però, ha estat oportuna aquesta decisió? Jo diria que no.
Una celebració del Barça en tot cas hauria de ser una reivindicació amb banderes barcelonistes, catalanes, indepes o de qualsevol signe de catalanitat. A tot estirar podrien haver-hi banderes de les terres dels jugadors no catalans, però no focalitzar l’atenció pública en l’exterior. Un cop més la identitat queda amagada, quan precisament tot el món ho pot veure a través de la televisió o de les xarxes socials. O sigui que la rua del Barça es converteix en una reivindicació de Gaza i no en una demanda catalana. Precisament els capitostos palestins sempre s’han declarat a favor de la unitat d’Espanya i en contra de la independència de Catalunya.
O sigui que cornuts i pagar el beure. No defensaré la brutalitat d’Israel, però tampoc el terrorisme de Hamàs i la violència que aquest exerceix sobre el seu poble. Intento defensar sobretot els interessos de Catalunya, ara tan mal protegits per l’esquerra de sofà. No som o no hauríem de ser una ONG. Es veu que Catalunya és el país de les meravelles d’Alícia, on lliguem els gossos amb llonganisses. És veu que aquí no hi ha cap problema quan la realitat ens mostra que el país cau a trossos: protestes de professors, metges i pagesos; inseguretat als carrers amb cada dia més morts; el preu de l’habitatge pels núvols; Rodalies i altres serveis col·lapsats… I què dir de la llengua? Ni tan sols som capaços de manifestar-nos davant la seu del PP a Barcelona per protestar pel lingüicidi constant i diari que ens fa.
Com sempre, solidaris amb totes les causes menys amb les nostres. Posats a fer, hauríem de recordar potser aquells versos del poeta Maragall que deien: “Què més ens podeu donar, Senyor, en aquest món tan meravellós”, oi? Au vinga, cap a Gaza falta gent!
Ah!, malgrat tot, Visca el Barça! Que el llegir no ens faci perdre l’escriure. La vida són quatre dies. Aprofitem-los.
PS:
Celebro que Taradell torni a tenir un quiosc que també serveixi per donar informació sobre el municipi. Si no llegim en paper el nostre cervell tornarà als temps de la barbàrie i de la incultura.
Bona reflexió sobre el Barça i Catalunya. A veure si jo hi poso cinc cèntims més.
1) Yamal. A aquest senyor se li va lliurar una carta per si volia col.laborar a salvar uns documents catalans. Segons el Barça diu que li va lliurar però mai no hi va haver resposta. Per tant o el Sr. Yamal no va voler saber res del català (i hi té tot el dret perquè cadascú es gasta els diners com vol, no caldria sinó!), o el Barça no li va lliurar la carta. Com que aquests em van dir que sí, dedueixo que el futbolista no va voler fer res. Si es demostrés que no li van lliurar la lletra estic disposat a rectificar i llavors escometre contra el Barça per mentir.
L’any passat fou Íñigo Martinez qui feu voleiar la bandera estelada junt amb la d´Euzkadi. Enguany el “polaco” Lewandoski, us sona oi? Però poca cosa més. En canvi els de Canàries els d’Andalusia porten sempre la seva, que tampoc no ho entenc perquè els jugadors que juguen a l’estranger si guanyen res, mai no la exhibeixen!
Quant a la desafortunada exhibició de la bandera palestina símbol del terrorisme del seu poble que el Sr. Serra ja ha explicitat què va passar el 7 d’octubre. Que els catalans no volem o no sapiguem defensar-nos no vol pas dir que els jueus no ho hagin de fer. Consti que, ni m’interessa la Guerra de Rússia – Ucraïna, ni m’interessa la Guerra Israel – Palestina (mira he fet un vers), ni tampoc la del Sudan del Nord ni del Sud, ni la dels Estats Units – Veneçuela per la senzilla raó que fins ara, cap dels 8 països no ha mostrat cap sensibilitat, ni tan sols simpatia per la causa catalana ni tan sols el dia 27 d´octubre del 2017 ens van voler reconèixer. Hi ha algun motiu doncs per involucrar-nos pels altres que no ens reconeixen? No! O potser sí! Potser encara ens queda una alè per condemnar el cap del terrorisme palestí que, parlant amb el Borbó, (el nou), -no sé l’estima que té a Catalunya, ho ignoro-, però que digué que Espanya havia de ser gran i que Catalunya i Euzkadi no havien de ser lliures. I jo com que intento ser independentista català em va ofendre. Ara els que són espanyols a Catalunya entenc que els agradés els mots del palestí. I no falla perquè quan era jovenet i anava sortint la Gran Enciclopèdia Catalana, a finals dels anys seixantes, ja hi vaig llegir que Hitler va convidar el muftí palestí…i aquest hi va anar! Ningú s´hagués cregut que el muftí palestí acceptaria la invitació del criminal, nazi d´Aldolf Hitler que assassinà amb cambra de gas a 6 milions de jueus. No m´estranya que el Govern d´Israel hagi cridat l´alto al Barça per aquest insult al seu poble. No he sentit que Laporta demanés perdó. Sort em van tenir del míster Flick, que li va fer treure aital provocació. Danke schöen, Herr Flick.
Doncs el Sr. Yamal es va posar a l’altre cantó. El justifiquen que té la família desestructurada i mil coses més. Bé, tornem a allò de sempre. Ell és un gran futbolista i això no ho discuteix ningú però fer la festa que feu pel seu divuitè aniversari és fer el nou ric, els quals són pitjor que els rics de tota la vida. Espero una gran donació econòmica del Sr. Yamal al poble palestí ja que li agrada més que el poble on ha nascut. Almenys que sigui conseqüent.
Soci del Barça: 5.652.