Gairebé tothom pensava que tindríem una Diada tranquil·la, amb manifestacions rutinàries que serveixen per mantenir la flama viva i passar llista. El cas és que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), que més aviat es comporta com el Tribunal de Justícia de Castella, va tornar de les seves i el dia abans havia publicat una sentència, segons la qual el català deixava de ser la llengua vehicular de l’ensenyament .Però no solament això, sinó que dictava sentència sobre aspectes més enllà dels acadèmics com la regulació de les comunicacions dels centres amb les famílies i també sobre l’ensenyament de la llengua als nouvinguts. Era una provocació en tota regla, pròpia d’un tribunal colonial. Aquest va ser el tema principal de la Diada. Això em recorda que Franco va retardar l’arribada a Barcelona fins al 26 de gener del 1939 quan feia uns dies que ho podia haver fet. Però es va esperar fins a aquesta data que servia per commemorar la victòria de les tropes catalanes contra les castellanes el 26 de gener de 1541 durant la guerra dels Segadors.
Un cop més Espanya ha vingut a auxiliar-nos. Quan sembla que només queden les cendres i alguns buscalls de la catalanitat, els poders de l’Estat se les empesquen per tirar-hi gasolina i així el nostre foc torna a rebrotar. Espanya ha tingut sempre l’objectiu d’acabar amb la llengua catalana que consideren l’últim obstacle per arribar a ser “una, grande y libre”. De fet, aquesta sentència només és l’aperitiu de la definitiva que sembla que arribarà del Tribunal Constitucional sobre el 25% de castellà a les escoles. Per tant, cal anar-se preparant si bé s’ha de dir que el tribunal de la justícia castellana instal·lat a Catalunya acostuma a ser més papista que el papa i les seves resolucions sobre el català en ocasiones són esmenades pel Constitucional.
Tot amb tot, ja hauríem de saber que una escola catalana com cal no és possible dins d’Espanya, perquè la Constitució deixa ben clar que el castellà és la llengua de l’Estat que tothom té l’obligació de conèixer-la mentre que a les altres llengües cooficials se’ls reserva un paper secundari. El més probable és que el Constitucional deixi un 50% de castellà i un 50% de català. Una igualtat davant la llei, però que deixa via lliure a la més forta. Això no és el que es va pactar durant la transició. Caldrà esperar i esmolar també la imaginació, perquè la llengua de l’escola no s’hauria de limitar a l’estudi d’algunes assignatures sinó cobrir tots els aspectes administratius, les comunicacions amb les famílies, els menjadors, les activitats extraescolars i…els patis. Ai, la llengua dels patis! Si fins i tots em diuen que els nens d’Olot ja juguen en castellà! L’Estatut diu que no es poden separar els escolars per raons de llengua. No cal pas que ho facin perquè el castellà s’estén com una taca d’oli de forma imparable. Ara com ara no s’hi albira cap solució. I tots estem al corrents que aquesta mena de taques costen molt de treure-les.
La Diada, doncs, ens ha recordat un cop més que estem en un país ocupat i que Catalunya viu en una situació pitjor que mai, fins i tot que durant el franquisme, com ens ha recordat Lluís Llac, el president de l’ANC que reclama per una desobediència col·lectiva si es confirmen els mals presagis judicials sobre el català a l’escola. Per tot plegat no s’acaba de comprendre que l’ANC (Assemblea Nacional Catalana) deixés la xifra d’assistents de Barcelona a mans de la guàrdia urbana, sempre comptant-los a la baixa. Potser haurien d’anar a una bona òptica per fer-se una revisió. Companys de l’ANC, no sigueu tan ingenus i feu-ne saber les vostres que sempre seran més de fiar i més grans. Cal tenir present que les xifres d’assistents queden a les hemeroteques i en el futur només tindran a l’abast els números proporcionats per unes autoritats enemigues de la independència. Quedeu avisats. S’acabarà alguna vegada això d’anar amb un lliri a la mà?
Contràriament al que han pretès i pretenen els polítics el nostre mal si que vol soroll , molt de soroll Veurem de què serem capaços. De moment, hem d’agrair un cop més que Espanya no ens falla mai. Sempre ens ajuda si més no a tornar al combat.
Ai , la llengua !
Que lluny queden (quasi 70 anys) els dies que , paradoxalment, ens feien estudiar-ho tot en castellà però al pati tothom parlava català…
Tema: Llengua.
És el que m’he dedicat en 70 anys. A Catalunya ara som 8 milions d´habitants, del quals que siguin catalans són la meitat si fa no fa. Aquest parlen escriuen i llegeixen en català. L’altre meitat són ciutadans espanyols o derivats que viuen a Catalunya que no saben ni parlar, ni escriure ni llegir en català. Resultat és d’una gran immensitat l´obvietat que la llengua propietària del territori ha quedat minoritzada. Franco va dir que ho deixava lligat i ben lligat i la gent se’n va enriure perquè es pensaven que tothom a partir de llavors viuria en català. Doncs no, després de les manifestacions d´alegria perquè es pensava que la gent aniria vivint en català, talment com l’escuma que surt de l’ampolla de xampany, un cop feta l’explosió, torna a baixar i queda el líquid a lloc. Fa 300 anys que ens dominen i ara, per fi, ells veuen la culminació de la colonització. I només es tracta d´anar omplint Catalunya de gent de parla castellana o espanyola. Si som uns cent mil que vivim tot el dia en català, resten 7.900.000 que viuen en castellà malgrat que la meitat sàpiguen la llengua nacional de Catalunya. I les entitats com Òmnium, Plataforma per la Llengua, la CAL, fins i tot aquesta conselleria de Llengua al pretès Govern de la Generalitat, encara tenen la barra d´escometre contra els catalans. No se’ls acut que si els catalans, saben català i castellà malgrat que aquest continuï imposat i els castellans només fan servir el castellà, per què no es dirigeixen a aquest col.lectiu que és l’obligació de saber català i no ho ha fet? Doncs per què no s’atreveixen ni tenen idea de com fer-ho. Comptat i debatut doncs contra els catalans també donant-nos lliçons si, com jo, que he estat insultat, agredit, jutjat multat, amenaçat (pintades a casa amb el senyal del punt de mira) -tinc fotos per si de cas-, doncs ningú mai no ha vingut a interessar-se per què ens volen fer creure que volen salvar el català? Sóc de l’Hospitalet, visc a la mateixa casa on vaig néixer fa 70 anys. Llavors tothom era català amb arrels històriques a cada casa. El 1960 va venir de París, una família castellana, que va prohibit als fills de contagiar-se de català, tot i que ells havien “omplert” d’espanyol la capital francesa. Doncs bé durant molts anys, fins la transició de 1975 a 1979, només vam tenir aquesta família castellano-espanyola. A partir de la pretesa democràcia van anar substituint la gent de les cases fins el 2023 que va morir el penúltim català, precisament veí. Ara només quedem el meu germà i jo. La resta del carrer són del tot inconeguts. El procés de substitució l’han fet i l´han fet bé des del seu punt de vista. Aquí encara no ho entenen com ha anat. Doncs què hi farem. Si es pensen que la gent que van portant per anar imposant el castellà, de cop i volta començaran a parlar del Pompeu Fabra i de Francesc Macià, vol dir que els dirigents no és que ho fessin malament sinó que hi deuria haver un pacte per deixar morir el català -aquesta vegada sense fer mal ningú-, com va dir el braç dret del Felipe Gonzalez a Barcelona fa anys. Espanya ha de ser monolingüe castellana o espanyola i així ho farem. La diferència entre el franquisme i nosaltres és que ells van matar per imposar el castellà, nosaltres ho farem sense molestar. Amb formol. Igual en el fons diferent en la manera. I ara, ja ha arribat a la fi que és l´escola. Ningú dels que viuen ara no recorden la transició i no saben què s´havia de fer d´acord amb els grans lingüistes, amics meus per haver-hi col.laborat plegats, i els que vivien llavors ja són morts i no es pensaven que Espanya no pararia fins assolir, com diu molt bé l´amic Ramon Serra: Espanya, Una Grande i Libre. Ja se sap com fa la dita: Als espanyols o els fas quadrar al primer dia o els acabaràs netejant les sabates sempre. Ells sí que ens faran quadrar a nosaltres i ben aviat. Espero no ser-hi, el dolor que he tingut no té fi ni compte.