De Madrid al cel i de Brussel·les als llimbs

Quan jo anava a estudi a les escoles nacionals de Taradell el senyor rector de la parròquia ens feia classes de doctrina cristiana per preparar-nos per a la primera comunió. Recordo que a més de saber-nos de memòria el Pare nostre i els Deu Manaments ens parlava del cel, de l’infern i dels llims. Al cel hi anava la bona gent, a l’infern els pecadors i als llimbs els que morien sense ser batejats. Els llims eren un terreny podríem dir-neutral del qual se’n sortia amb el bateig.

Aquestes comparacions m’han vingut al cap arran de la nova situació del català a partir del 19 d’aquest mes tant al Congrés de Diputats com a la Unió Europea. Com se sap, per primera vegada els diputats han pogut intervenir en les llengües cooficials d’Espanya, diferents del castellà. Mai no havia passat al llarg de la història i és un pas més, un pas important per a la normalització de la nostra llengua en els diversos estaments oficials. D’aquí ve com anell al dit aquella expressió “de Madrid al cel”. El català toca el cel a la capital. Esperem que s’hi mantingui i que no sigui una cosa passatgera, perquè tot i que el Congrés ja ho ha aprovat definitivament amb Espanya mai no se sap, oi?

Aquest guany i la possible oficialitat a Europa, de la qual parlaré tot seguit, ha estat possible gràcies al president Puigdemont que ha aprofitat els set vots decisius de Junts al Congrés de Diputats per exigir-ho a Pedro Sánchez si vol tornar a ser investit. Alguns puritans li retreuen aquesta negociació, però són incapaços de presentar una alternativa viable per assolir la independència. Però, vet aquí la mare dels ous, l’exigència de Puigdemont no és un simple acord autonòmic sinó que és reforçar la Nació i crear potents estructures d’Estat. O és que la llengua ja no és el signe principal de la nostra identitat? I aquest acord no ha significat la renúncia unilateral a la independència com han fet d’altres que han tornat a la via autonòmica. Convé deixar les coses clares des d’un bon començament. De moment, Puigdemont es mou com un estadista, com un home d’Estat.

Comprenc que a alguns l’ús del català a Madrid no els faci ni fred ni calor i que fins i tot suposi una integració més gran a Espanya, un perill per a l’independentisme. Els podria comprar l’argument, però aquest pas era indispensable per demanar l’oficialitat del català a Europa. Com es pot voler l’oficialitat d’una llengua a Europa si no es fa servir a les institucions més importants del seu Estat? Elemental, senyors.

TRES LLENGÜES DE COP, UN ERROR QUE ES POT PAGAR CAR

El Gobierno per aquesta pressió s’ha vist obligat a demanar per escrit a la Unió Europea la nostra oficialitat, fet que no havia passat mai. Per tant, el Consell d’Assumptes General de la Unió Europea va estudiar el mateix dimarts aquesta proposta que demanava el reconeixement del basc i del gallec, també cooficials a Espanya. El problema principal és que qualsevol acord ha de ser-ho per la unanimitat dels 27 països. En aquestes circumstàncies era gairebé impossible aconseguir-ho al primer intent tant per les reticències d’alguns països com perquè la proposta s’ha presentat a corre-cuita. Les presses de Pedro Sánchez no van al mateix temps que la lentitud europea per prendre decisions.

Alguns temien l’oposició de França i de les grans potències. De moment ningú no s’hi ha oposat tot i que molts països han mostrat reticències, principalment els escandinaus. I ho han fet per ser governs de dretes o gairebé d’ultradreta pressionats, ai las!, pel PP espanyol. En canvi, França està políticament més a la vora ara de la política espanyola que no pas del conservadorisme nòrdic. La política té aquestes contradiccions.

Els Estats, doncs, volen temps per examinar la situació. La pròxima reunió d’aquest Consell serà el 24 d’octubre, una data que podria ser caixa o faixa per al català. Continuant amb el símil de la doctrina cristiana ara el català és als llimbs de Brussel·les. En aquesta data la nostra llengua podria rebre el baptisme europeu i ser-ne la llengua número 25 o bé tornar als llimbs de forma indefinida que a la pràctica seria un infern després d’haver tingut la mel als llavis.

Espanya s’ha ofert a pagar totes les despeses que calguin i, finalment, havia decidit que ara tornaria a presentar només la sol·licitud del català, llengua molt més parlada que el basc o el gallec. El Gobierno havia comprès que presentar la inscripció de tres llengües de cop podria ser un suïcidi. Com era d’esperar els bascos ja han protestat. Jo diria que s’hi posin fulles! Els bascos sempre s’han preocupat només de les seves reivindicacions. Per tant, semblaria lògic que per una vegada els catalans abandonéssim falses solidaritats, deixéssim els lliris per a les processons del Corpus i anéssim només a la nostra. Però, ca, el Gobierno ha fet cas de les pressions i tornarà a demanar l’oficialitat de les tres llengües. Un error que potser pagarem molt car. Associar-se amb els bascos gairebé sempre és molt perjudicial per als nostres interessos. Aviat en sortirem de dubtes.

Ara per ara ja som respectats al Congrés de Madrid per desesperació de la dreta i ultradreta espanyola, una dreta sempre genocida amb la llengua catalana. Un genocidi no només és matar físicament un poble sinó matar la seva ànima, en aquest cas la llengua. Per la nostra supervivència a veure si ens deixem posar per una vegada una pica a Flandes.