Rubiales, què és el feminisme?

Parlarem clar i de forma senzilla. No cal ser dona, ni feminista, n’hi ha prou amb ser persona i tenir ganes d’observar i entendre amb humilitat, per saber que quan les dones de la selecció espanyola, en concret, les jugadores de futbol, en general, i totes les nenes, noies i dones entrem en un espai dels tradicionalment reservats als homes som sotmeses a valoracions crítiques i a brometes, en els millors dels casos, i a abusos de poder, vexacions i agressions, en els pitjors. Provenen d’homes, generalment, però també d’altres dones. «De conduir, no sé si en sap, però està clar que aquesta camionera ens alegra la vista!». «No et fa por, viatjar sola?». «Demà posa’t la faldilla curta, que la reunió és important». «Ja li sembla bé, al teu home?». «Vols dir que fa per tu?». Més enllà del que siguem i d’allò en què creiem i defensem, situacions com aquesta passen cada dia i tots i totes n’hem estat testimonis, en l’entorn familiar, amb les amistats, a la feina o en el nostre temps d’oci. Recentment, a través dels mitjans de comunicació, hem presenciat el que s’ha anomenat «el cas Rubiales».

Sense entrar encara en valoracions, podrem acordar que hem vist com Rubiales, en la celebració de la victòria de la selecció espanyola al mundial, s’agafava els genitals i agitava la pelvis, aixecava una jugadora i agafant-li el cap amb les dues mans li etzibava un petó a la boca. Davant d’aquesta situació, hi ha hagut diverses reaccions. El moviment feminista i diferents forces polítiques han titllat el comportament de Rubiales d’intolerable i han exigit la seva dimissió o destitució. Membres de la Reial Federació Espanyola de Futbol i altres dirigents del món del futbol han anat modelant el seu discurs en funció de si creien que els actes de Rubiales tindrien conseqüències o aquest se’n sortiria «de rositas». Rubiales i el que podríem anomenar el seu seguici (alguns mitjans i polítics, persones que es consideren influents, opinadors,…, que malgrat no actuïn de manera orquestrada, pertanyen a la mateixa caverna) no han entès absolutament res i han tret l’artilleria de sempre:

Número 1. Victimitzar l’agressor. Deia Rubiales que s’ha sentit víctima d’un assassinat social.

Número 2. Buscar complicitats, si pot ser entre les dones, molt millor. En aquest cas, demanar a les jugadores ser a primera fila en la compareixença pública i fer referència a les pròpies filles. Res a dir de la vaga de fam de la mare!

Número 3. Qüestionar, deslegitimar i assetjar la víctima i qui la defensa, del poderós cap al menys poderós. En aquest cas, amb el sorgiment de vídeos de sota les pedres amb il·lustres interpretacions d’opinadors del seguici. Rubiales parlava de fals feminisme.

Número 4. Fer molt fum perquè ningú vegi el foc i tot continuï exactament igual.

Escrivim aquest text el divendres, 1 de setembre, durant el que portem de setmana, han estat assassinades a l’estat espanyol 4 dones. En aquest context, Espanya no té res a celebrar en relació a la lluita per la igualtat. Per molt que apartin Rubiales del càrrec, tampoc en el món del futbol cal celebrar gran cosa, més enllà de la victòria de la selecció, doncs darrera seu hi ha una ferma estructura patriarcal que es mantindrà gairebé intacta. Tanmateix, senyores i senyors, cal que prenguem nota que ja no tot s’hi val, que bona part de l’esfera civil i política està atenta i que, encara que malauradament sembla que queda un llarg camí fins al dia que puguem enorgullir-nos de la plena igualtat, ja hem arribat al punt d’exigir col·lectivament que es mantinguin les formes en la vida pública.

Rubiales va comprendre que el gest de tocar-se «les pilotes» no era «edificant» (va remarcar que, sobretot, pel fet d’haver-lo fet davant de la reina i les princeses) però no veu res més de recriminable en el seu comportament i per això va pronunciar un altiu «no dimitiré, no dimitiré, no dimitiré». Rubiales està indignat i és normal que ho estigui, perquè sembla que li costarà el càrrec haver fet el que està acostumat a fer, el que ha fet sempre i el que per ell és normal i correcte, el que també fan, impunement, molts homes del seu entorn, fins i tot, alguns oportunistes que avui amb la boca petita exigixen el seu cap.

Rubiales, de feminisme no n’hi ha un de fals i un d’autèntic, i en tot cas, és el moviment feminista qui li pot explicar a vostè què és el feminisme, i no al revés. El feminisme sap bé que perquè hi hagi una agressió no cal que el perpetrador es senti agressor, ni que la víctima es senti víctima (malauradament, és així en moltes ocasions), o sigui que deixin-se estar de vídeos i pretextos! El feminisme és conscient que les esferes de poder de l’estat espanyol en general, i més encara les del món del futbol, estan ocupades majoritàriament per homes que tenen o blanquegen conductes masclistes com la seva. El feminisme convida a totes les persones que formen part del món del futbol i no es senten identificades amb els actes de Rubiales (n’hi ha, aquests dies n’hem tingut exemples) a pronunciar-se. El feminisme està determinat a lluitar perquè les nenes, noies i dones puguin decidir en quins àmbits de la vida pública volen accedir i hi puguin optar amb igualtat d’oportunitats, sense cap limitació socialment imposada. El feminisme anhela que la Reial Federació Espanyola de futbol i tots els organismes rectors de l’esport siguin dirigits per persones modèliques, no només tolerables, que promoguin el respecte i la igualtat entre els infants i adults. El feminisme desitja que les aficions puguin gaudir d’esports en què, si es guanya, es guanya amb esforç, tenacitat i art, no pas amb collons.

El mes de juny han estat assassinades a Espanya:

• 7 d’agost. Zhour de 27 anys. Almeria. (Andalusia).
• 8 d’agost. Juani de 32 anys. Pozoblanco (Córdoba, Andalusia).
• 8 d’agost. Evarista de 91 anys. San Cristóbal de La Laguna (Santa Cruz de Tenerife).
• 15 d’agost. Josefa de 79 anys. El Ferrol (Galícia).
• 17 d’agost. Sense nom de 51 anys. Madrid.
• 23 d’agost. Encarnación de 63 anys. Chipiona (Cadis, Andalusia).
• 27 d’agost. Buran de 64 anys. Jerez de la Frontera (Cadis, Andalusia).
• 30 d’agost. Rosario de 36 anys. Béjar (Salamanca, Castella i Lleó).
• 30 d’agost. Raquel de 58 anys. Alzira (València, Comunitat Valenciana)

Les recordem, les visibilitzem.

Denunciem, condemnem i estem determinades a combatre totes les formes de violència vers les dones.

Associació Som Dones