El ‘pròfug’ Puigdemont té la clau d’Espanya!

Per llogar-hi cadires! Si fa uns dies ens haguessin dit que Junts tindria la clau de la governabilitat d’Espanya ens haurien pres per bojos. Per fortuna la vida, tot i que sempre la tenim a l’encant, a vegades ens ofereix sorpreses, cops de fortuna o de loteria com aquesta. Set escons poden decidir-ho tot o gairebé. Amb tot, fins al dia de la investidura poden passar moltes coses. D’entrada la fiscalia ultradretana espanyola ja ha demanat l’extradició de Puigdemont i de Comín. Continua la guerra de les togues contra l’independentisme. I encara falten alguns vots des de l’estranger que podrien alterar el nombre d’escons d’algunes formacions.

Aquesta vegada sembla que Junts pel Cat es vol comportar com un partit independentista. Després d’haver pactat amb el PSC a la Diputació de Barcelona fa uns temps i altres òrgans polítics amb els del 155 la seva credibilitat com a partit indepe havia baixat molt. Jo mateix l’havia titllat de neoautonomista. Malgrat tot, més de 150.000 antics votants li han girat l’esquena i ha perdut un escó. Si ara posa com a condició per la investidura de Sánchez l’amnistia i un referèndum d’autodeterminació haurà tornat pel bon camí. A Madrid no s’hi va a pidolar engrunes econòmiques i de poder sinó per defensar la independència de Catalunya. Tal vegada seran necessàries unes noves eleccions, si com és evident Sánchez no tolerarà cap d’aquestes dues reivindicacions. No en volíem saber d’altre! Veurem si Junts serà capaç de mantenir aquest torcebraç gairebé contra tothom.

Aquesta circumstància afortunada per a Junts no pot deixar de fer-nos veure la gran reculada del vot independentisme que ha optat per l’abstenció. La gent se sent decebuda per l’actuació dels polítics que s’han rendit. ERC, per exemple, ha perdut 417.000 vots i 6 escons i la Cup 149.000 vots i els dos escons que tenia. Per lluitar amb garanties contra el capitalisme fa falta tenir molt capital. Coses de la vida, !

ERC sembla que amb l’alliberament dels presos ja ho havia aconseguit tot. La seva política ha sigut purament autonòmica. I continua manada amb dos homes d’un ego molt gran com Junqueras i Rufián, incapaços de fer una autocrítica. Junqueras repeteix una i mil vegades que només ERC ens durà a la independència, prescindint de totes les altres forces que, en principi, haurien de voler el mateix. D’altra banda, prefereix formar coalició quan s’escau amb altres forces d’esquerra de l’Estat en lloc de prioritzar Junts. O sigui que primer és d’esquerres abans que indepe. Volem fets i no paraules. Els fets els retraten.

A més a més, la política de la taula de diàleg ha estat un fracàs. Si l’Estat diu una i mil vegades que tot això ja s’ha acabat, a què treu cap aquesta obstinació? Als dirigents d’ERC els sobre orgull, els falta humilitat i intel·ligència. Dubto ara que JxCAT vulguin tenir-los com a companys de viatge i més quan ERC acaba de firmar una aliança a la Diputació de Barcelona amb els Comuns i el PSC. Per tot plegat sembla difícil que JxCAT i ERC formin un grup al Congrés i que siguin capaços de trenar cap acord comú d’importància.

Per aquestes coses del destí ara mateix– repetiré mil vegades ara mateix, perquè el vot exterior pot canviar alguns escons–Puigdemont té la clau del govern d’Espanya. És impossible que Sánchez accepti l’autodeterminació l’amnistia com a condicions per ser investit. Si Puigdemont es manté en les reivindicacions a Espanya hi haurà noves eleccions. I si baixa el llistó reivindicatiu es farà política purament neoautonomista. Un dilema molt difícil de resoldre. En qualsevol cas ja és important que Puigdemont que fa quatre dies no era més que un “pròfug” tingui a les seves mans el futur d’Espanya, el seu enemic número u. Agradi o no agradi Puigdemont és el líder indepe amb més carisma. Alguna cosa ens ha de sortir bé als catalans, coi !