Adeu a en Pere Sellés de cal Sastre

Poc podia pensar fa uns anys que un cop jubilat de tant en tant hauria de fer alguna crònica necrològica. Confesso que és un gènere periodístic que m’agrada poc, perquè gairebé tot són lloances per al difunt. Aleshores em pregunto per què som tan generosos amb les virtuts del mort i, en canvi, poques vegades les reconeixem quan era viu. Així som els humans.

Avui, doncs, em toca dir el meu últim adeu a Pere Sallés de Cal Sastre. I ho faig com amic i per homenatjar també a un taradellenc de pedra picada, un home que ha fet vida i mort al poble. En Pere forma part d’aquesta gran legió de persones que no sortiran a cap llibre d’història, però que han forjat la història diària de la vila pas a pas, dia a dia. Els eixos principals de la seva vida han estat la família, el treball, el poble i el país.

1) La família. Sempre havia estat bojament enamorat de la seva dona, la Pepita. Ha tingut dos fills i quatre nets. Amb la Pepita anava a tot arreu a qui, per cert, vull agrair-li el treball com a locutora de Ràdio Taradell OM als anys 50 del segle passat. Aquella ràdio per a mi era màgia. Va ser el primer record de la meva vocació periodística. Són coses que no s’obliden mai com el primer petó o el primer amor.

2) El treball. En els pobles encara associem molt les cases amb la professió de les persones. Així, parlem de Cal Sastre, de cal Pintor, de Cal Llauner, de Ca l’Adroguer, etc. Per tant, li escau d’allò més bé dir que era en Pere de Cal Sastre. D’aquesta manera el coneixia tothom. Era un home dedicat totalment al treball. S’havia fet un bon fart de treballar. D’uns any ençà era l’únic sastre de la població. Amb una mica de sentit de l’humor podríem dir que ens va prendre les mides a gairebé tothom…

3) El poble. Poques persones eren tan conegudes com ell per tothom, perquè s’implicava en totes les activitats. Durant anys i panys va formar part de l’Agrupació Sardanista. Tanmateix, en la seva joventut va jugar a futbol amb el Taradell, amb qui va pujar per primera vegada a segona regional. Era un extrem dret hàbil i bon driblador. No és conya.

He tingut el plaer de compartir amb ell tertúlies de cap de setmana durant més de cinquanta anys en diferents etapes, primer a Can Tuneu i després a l’Hotel Rosa. Malauradament d’aquelles tertúlies ja només en quedem quatre gats. Recordo que sempre en tenia alguna per dir. Ens ho havíem passat prou bé. A aquella pinya de gent ens unia ser catalanistes i barcelonistes. Aleshores quan ens uneix el més important la resta és accidental.

4) El país. En Pere tenia clar que el seu únic país era Catalunya. Ho havia heretat del seu pare, un home molt culte que havia destacat en el teatre. Havia estat represaliat i exiliat per republicà i catalanista. Va aprendre català de forma autodidàctica en ple franquisme quan tot estava prohibit. Es va fer d’Òmnium i subscriptor d’Oriflama una de les poques revistes en català emparada per l’Església.

També va gaudir molts anys amb la lectura diària del diari Avui. A ell l’importava més el fet de llegir en la nostra llengua que no pas l’actualitat. Per això cada dia de bon matí s’aixecava d’hora per llegir el del dia anterior en especial els articles d’Espinàs.

No cal dir que havia seguit fil per randa tot el procés independentista. I encara que estava decebut com gairebé tothom no havia perdut l’esperança que algun dia el país serà independent.

Benvolgut, Pere, serveixin aquestes ratlles per donar-te les gràcies per la teva companyia i per tot el que ens has donat com a taradellenc. En aquesta hora dels adeus desitjaria que tal com diu la cançó no fos un adeu per sempre, sinó per un instant.