S’acosten les eleccions municipals. De fet, en aquest país sembla que sempre es viu en un ambient electoral per les moltes enquestes que es fan en tot moment com si es tractés de saber com funciona la borsa política amb pujades i baixades. D’aquí ve que tothom se les pensa per cridar l’atenció dels votants i per veure qui la té més llarga, la llengua.
Ada Colau se les sap totes, malgrat haver necessitat ajudes importants les dues vegades que ha aconseguit l’alcaldia. En la primera va obtenir-la per uns pocs milers de vots enfront de Trias a qui el diari ultra “El Mundo” li havia atribuït uns comptes a Suïssa del tot falsos com es va demostrar després. No cal dir que el diari va ser absolt. Anar contra els catalans i més si tenen una tendència sobiranista s’ha convertit en un joc ben recompensat. I en la segona va necessitar els vots de Valls, un personatge importat de França per impedir el triomf independentista. Si Valls va abandonar el socialisme francès quan anava a mal borràs també va deixar tirat l’ajuntament quan ja no se’l necessitava.
En aquest afany, doncs, per ocupar les capçaleres dels mitjans de comunicació Colau se les va empescar fa unes setmanes per trencar l’agermanament entre Barcelona i Tel-Aviv sense ni tan sols passar pel ple municipal. Va ser una decisió personal, el que en diem una alcaldada. A què treu cap aquesta ruptura? Segons ella, per la política tan repressiva que té Israel amb els palestins. Posats ja a jugar amb la disfressa dels drets humans, no hauria estat més lògic trencar l’agermanament amb Sant Petersburg per la guerra de Rússia contra Ucraïna?
Colau ha tornat a sortir amb un ciri trencat, aquest ciri que sempre duu a la mateixa processó l’esquerra espanyolista de Catalunya. Hi ha una autèntica fòbia cap als jueus. No seré jo que aplaudeixi les atrocitats de la policia israelita. Però voldria recordar que el tracte que donen els palestins a les dones segurament no va gaire amb els ideals de l’alcaldessa de Barcelona. Tampoc no serà sobrer recordar que es decapiten homosexuals o que a Israel hi ha més de 400 mesquites i molts palestins, mentre que a Palestina no hi ha cap sinagoga ni hi viu cap jueu.
Tot amb tot, jo em miro les coses amb distància i només m’interessa la relació dels altres pobles amb Catalunya. El cert és que Israel hauria estat un dels primers a reconèixer la independència de Catalunya, mentre que la delegació palestina a Espanya li va faltar temps per pronunciar-se a favor de la unitat de l’Estat. Aleshores, quina carta juguem?
Aquest mateix argument es pot fer servir per blasmar una resolució del Parlament en el mateix sentit contra Israel fa uns mesos amb els vots de la CUP i d’ERC. És el primer parlament europeu que va prendre aquesta decisió. Per llogar-hi cadires! Uns partits dits independentistes que voten contra un dels pocs països que ens reconeixeria en el cas de ser independents i ho fa a favor de Palestina que lliga un front amb Espanya contra nosaltres. De bojos, tu i que ho entengui que ho compri.
I tornant a Barcelona cal dir entre moltes altres coses que no pot deixar-se escapar oportunitats com l’Hermitatge o el Four Season .També cal implicar-se en l’ampliació de l’aeroport del Prat, però amb una visió catalana que doni joc als aeroports de Girona i de Reus. Barcelona ha d’exercir com a capital de Catalunya i no com a segona ciutat d’Espanya. A més, necessita fortes inversions per crear riquesa i no repartir la misèria amb la política actual del no a gairebé tot. I les inversions no arribaran del cel, ni de Madrid, ni de Palestina ni amb patinet.
