La manifestació del 6-D: l’ANC resisteix i Òmnium cedeix

El títol de l’article m’ha sortit un rodolí. Segurament deu ser perquè tinc al subconscient la memòria del malaguanyat Salvador Escamilla que sempre començava així els seus programes radiofònics. D’aquesta manera l’oient tenia una espècie de mantra que retenia al llarg de la transmissió. Així, també jo penso que les relacions ara mateix entre les dues principals entitats independentistes es podrien ben bé resumir en una sola línia i amb rodolí.

En efecte, l’ANC continua sent una de les associacions europees, potser la que més, amb més capacitat de convocar manifestacions, fins i tot en temps de pandèmia. N’hem tingut una altra prova tot just ara en la manifestació del 6-D contra la nova llei de “desórdenes públicos”. Aquesta vegada la participació ha estat més minsa, però tampoc es podia esperar gran cosa més en una setmana entre ponts i aqüeductes. Tot amb tot, convindria que els discursos del final no fossin tan llargs i no cal donar xifres d’assistents tan ajustades, que d’això ja se’n cuida la guàrdia urbana. Ara que Santa Llúcia és a prop algú faria bé d’anar a ca l’oculista.

Cal agrair que l’ANC no en vulgui deixar passar ni una dels polítics que han caigut en un neoautonomisme cada cop més perillós. Aquesta nova llei és un gran obstacle per a les manifestacions. No cal ser un jurista per veure que ha estat feta per reprimir tot dret de protesta pública sobretot independentista. Les penes de presó augmenten i es deixen en mans dels tribunals nous conceptes com “intimidació” i “ocupació d’edificis” que poden ser durament castigats sobretot si les manifestacions són multitudinàries. El text és ple d’ambigüitats que es deixen a la interpretació dels jutges. I tots sabem de quin peu calcen a l’hora de jutjar catalans.

Bé està acabar amb el delicte de sedició que és d’una concepció decimonònica que no recull cap codi penal de cap país europeu. Però no cal substituir-lo per aquesta nova llei que penalitza el dret de manifestació que a més s’ha fet també, com diuen ben clarament com diuen membres del Gobierno, per aconseguir d’una vegada per totes l’extradició del president Puigdemont i d’altres polítics catalans exiliats. Es veu que podrien ser acusats aquesta vegada de “desórdenes públicos” amb una nova euroordre.

L’ANC ha fet bé, doncs, de posar el crit al cel i d’alertar-nos d’aquesta situació. En canvi, Òmnium Cultural tot i estar d’acord amb el fons no ha volgut donar suport a la manifestació perquè entén que seria pressionar massa el Govern. De fet, la gran diferència entre les dues associacions més importants de l’independentisme és que l’ANC vol presentar una llista cívica en les pròximes eleccions perquè els polítics no han complert les promeses mentre que Òmnium vol deixar via lliure a les llistes dels partits. Dues formes d’interpretar la realitat, bé que no acabo d’entendre per què Òmnium no s’ha sumat a la manifestació quan aquí no es tractava de fer o de no fer llistes electorals sinó de protestar contra una llei injusta que en el futur podria afectar igualment a molts dels seus membres. En fi, espero que sigui una cessió i no una rendició. Tot plegat no vindrà pas d’una.

En arribar a casa de la plaça de Sant Jaume poso el telenotícies de TV3 per veure com tracta la notícia. Va en tercer lloc, després de la sentència britànica sobre el rei emèrit i de la celebració de la Constitució a Madrid. O sigui que el més important és el que passa a fora. Es veu que TV3 va honor al seu número tres, perquè les notícies primeres i segones han de ser espanyoles.

Al capvespre segueixo per televisió la derrota d’Espanya davant el Marroc a TV1, precisament el dia de la Constitució. Era tan gran el neguit dels comentaristes que només els faltava oferir Ceuta i Melilla al Marroc per veure si l’equip de Luis Enrique aconseguia un gol. T ot va ser en va. I un cop acabat el partit hi hagué una explosió d’alegria als carrers de molts marroquins escampats arreu de Catalunya. Molts d’ells portant estelades, ficant-se amb Espanya i alguns parlant en català. En cas de victòria d’Espanya els carrers s’haurien emplenat d’ultres i tots sabem l’aquelarre anticatalà que hi hauria hagut. Entre solucions dolentes i pitjors sempre cal triar la dolenta. No us sembla?

En aquesta oportunitat amb l’eliminació D’Espanya almenys els jugadors del Barça de la selecció estatal han tornat sants i estalvis i al mateix temps els nostres carrers no han estat lloc per befar-nos i humiliar-nos, que no és pas poc. Qui no té un Estat no és convidat a la taula d’en Bernat.