No és la malaltia d’uns quants

Sovint, quan rebem la notícia d’una agressió brutal contra una jove, expressem, a les terrasses dels bars, a la cua de les botigues, als menjadors de les cases…, els nostres pitjors desitjos per als agressors: «els penjaríem d’un pi o a la plaça del poble, els hi tallaríem el membre o els esterilitzaríem»… És una reacció comuna, i potser fins i tot és saludable, en el sentit que funciona com a vàlvula d’escapament. També és una reacció poc fructífera i probablement contraproduent. Posar al centre de l’atenció l’individu isolat i les seves característiques particulars, imaginar-lo com un ésser malalt, en un entorn sa, ens permet fantasiejar que si l’esterilitzéssim o l’eliminéssim de la faç de la terra, eradicaríem el problema, ens impedeix posar consciència en el fet que la xacra rau en la cultura que envolta l’individu, més que en l’individu. Descarreguem l’ira com s’escapa l’aire per la vàlvula d’una olla a pressió, però lamentablement, l’olla segueix bullint.

És la cultura patriarcal el foc que aviva aquesta olla que no para de bullir. «Arreu del món, les dones entre 15 i 44 anys tenen més possibilitats de morir o de ser mutilades a causa de la violència masculina, que per culpa del càncer, la malària, la guerra i els accidents de trànsit combinats», escriu D.Kristof. Cada persona és responsable dels seus actes, però atribuir la causa de la violència masclista només a les característiques personals dels agressors és una simplificació (a vegades plena de prejudicis respecte classe, raça o salut mental). Poden ser bojos o no, poden tenir un excés de libido o no, poden haver patit una infància traumàtica o no, poden ser alts o poden ser baixos, blancs o negres, de classe baixa o alta, el que tenen en comú és la diana a qui es dirigeixen, tots ells exerceixen la violència contra les dones.

La violència masclista no és la malaltia d’uns quants, és la malaltia de la cultura, que manté la subordinació i la invisibilització de les dones i tot allò que es considera «femení», que excusa la violència sexual normalitzada, el llenguatge misogin, l’objectualització de les dones, que exerceix violència econòmica en forma de bretxa salarial, de menysteniment de les feines dutes a terme principalment per dones… La cultura que quan les dones alcem les veus, amb ganes de reflexionar, dades, arguments… respon amb desqualificacions: «sou histèriques o exagerades» o troba oportú ressaltar com a rellevant el que és anecdòtic i particular «algunes dones menteixen», enlloc de, per exemple, les 39.665 condemnes per violència de gènere i domèstica el 2021, segons xifres oficials (INE).

El mes de setembre han estat assassinades a Espanya:

• 13 de setembre. María del Carmen, cognoms no coneguts, 71 anys. Escartón, Aragó.
• 19 de setembre. Olga, cognoms no coneguts, 50 anys. Tortosa, Catalunya.
• 21 de setembre. Anna García Llobregat, 21 anys. Campdevànol, Catalunya.
• 23 de setembre. Nom i cognoms desconeguts, 60 anys. Empuriabrava, Catalunya.

Les recordem, les visibilitzem.

Denunciem, condemnem i estem determinades a combatre totes les formes de violència vers les dones.

Associació Som Dones de Taradell