L’estat ens pispa cada any més de 17 milions d’euros als taradellencs

Jo no sé si vosaltres visiteu les biblioteques per consultar estadístiques o mireu la Viquipèdia o la Gran Enciclopèdia Catalana o llegiu La Vanguardia que a més de les esqueles ens forneix bones dades. Sigui com sigui, m’hi jugaria un pèsol que enlloc trobareu les xifres de l’espoli fiscal que pateix Taradell a mans de l’Estat. Tot amb tot, garbellant les informacions de diverses fonts arribo a la conclusió que cada any ens pispa més de 17 milions d’euros, que és la diferència entre el que paguem i el que rebem.

Abans d’explicar el sistema permeteu-me que també fiqui cullerada sobre la polèmica de gènere. He escrit en el titular de l’article “taradellencs” o no pas “taradellencs i taradellenques” o bé simplement Taradell. I ho he fet expressament per denunciar fins allà on puc l’estupidesa del desdoblament del gènere en ocasions com aquesta. La gramàtica no entén moltes vegades de gènere i en aquest cas dient “taradellencs” n’hi ha ben prou. Aquesta moda l’han estesa els polítics. Ara es veu que a més de tantes disputes inútils per a la major part dels ciutadans de peu encara tenen temps de donar puntades de peu a la gramàtica. Ja se sap que qui no té feina el gat pentina. Una consulta a la gran filòloga Carme Junyent sobre temes lingüístics no els aniria pas malament i ens evitaria també la destrucció d’aquesta part de la gramàtica.

Pel que fa a les xifres, doncs, són fàcils d’explicar. Segons les dades subministrades pel conseller d’Economia Giró, el dèficit fiscal de l’Estat amb Catalunya l’any 2019 va ser de 20.196 milions d’euros. Com que l’Estat ja fa anys que no informa sobre les balances fiscals la Generalitat n’ha fet el seu propi càlcul. I segons la metodologia emprada representa entre un 6,1% del PIB (Producte Interior Brut) i un 8,5%. Per molta diferència que hi hagi en el mètode de càlcul són molts milions.

Per tant, cal parlar sempre en termes aproximats. El que sí queda clar és que cada dia se’n van de Barcelona gairebé 55 milions d’euros cap a Madrid i ja no tornen mai. Vol dir això que cada català rep a l’any uns 2.600 menys del que paga a l’Estat. Si tenim present que Taradell té a la vora de set mil habitants i que el pressupost de l’Ajuntament d’aquest any és una mica superior als set milions d’euros fent les operacions aritmètiques que calen, podem veure com l’estat ens pista una mica més de 17 milions cada any als taradellencs sempre en números rodons. Però, vaja, en cas de voler ser més exactes segurament estem més a la vora del 18 milions que no pas del 17.

Em sembla que les xifres són prou clares. M’imagino que la Mercè, l’alcaldessa, i els regidors del nostre Ajuntament ensalivaran en conèixer aquests números. Gairebé triplica el pressupost municipal. Tothom es preocupa de les grans xifres, però si anem a la base, a les microunitats econòmiques, els municipis, podem veure el país que podríem tenir, de la realitat tan dolorosa que tenim ara perquè no disposem d’un Estat propi. Convèncer la gent amb el llenguatge de la butxaca no falla mai. Suposo que en el cas de gaudir d’aquest dineral ho podríem celebrar, pel cap baix,amb un gran sopar a la plaça de les Eres, oi? Somiar encara és de franc. De moment, l’Estat encara no ens ha espoliat els somnis.

Un cop mort Franco, l’aleshores president del Gobierno Adolfo Suárez va engegar més tard l’anomenat Estat de les autonomies. Com és lògic, Catalunya i Euskadi en van ser els capdavanters. Adolfo Suárez va dir que donava el concert econòmic als bascos i la llengua als catalans. Una mica més de quaranta anys després d’aquestes paraules veiem com els bascos continuen amb el concert econòmic, mentre que els catalans ens hem quedat amb un pam de llengua.