La venjança àrab: quan Qatar volia fer del Barça el París Saint Germain d’ara

M’imagino que tots els lectors en deuen estar fins al monyo del cas Messi. Ho entenc. Però més enllà del dia a dia de vegades convé posar el retrovisor per intentar els motius una mica llunyans que han portat a aquesta situació. Naturalment el més important ha estat l’actuació catastròfica de l’expresident Bartomeu que ha deixat el club amb un deute de 1.350 milions d’euros, 481 milions de pèrdues en la darrera temporada i 617 milions de massa salarial. Amb un economia una mica més equilibrada Messi encara continuaria al Barça. Segur.

El Barça, però, no pot competir amb el París Saint Germain, un equip d’Estat com es diu ara, un equip dominat pels petrodòlars de Qatar, el tercer país mundial en recursos de gas. Alguns potser no sabríem ni localitzar aquest país al mapa, mig amagat per les aigües del Golf Pèrsic. Però a fe de Déu que es fan notar arreu i com el rei Midas converteix en or tot el que toca. I durant algunes temporades el Barça en va rascar un bon pessic a la balquena fins al punt que els qatarians volien convertir-lo en el París Saint Germain d’avui. Comptaven amb el reclam de Messi, el millor jugador del món, per obrir portes per al campionat mundial de futbol que es celebrarà a Qatar l’any 2021. Però la ingenuïtat del soci barcelonista ho va engegar tot a fer punyetes.

En efecte, Qatar va patrocinar el Barça del 2010 al 2016. Aquest patrocini va representar un total del 171 milions d’euros. A més, es va fer una gran propaganda internacional a través del Qatar Airways Group. Jo que de tant en tant miro les televisions internacionals –ep, les espanyoles gairebé mai– em llepava els dits veient com la propaganda del club volava ben alt. Però vet aquí que Qatar patrocinés el Barça, especialment la samarreta, no era del grat de molts socis. En les assemblees de compromissaris es va demanar una i altra vegada que l’equip deixés d’estar patrocinat per aquesta colla de “sanguinaris”, “repressius””, “corruptes”, “sense respecte pels drets humans” i tota mena d’improperis. Jo que veia les assemblees per televisió em posava les mans al cap cada cop que sentia aquests comentaris, ben acomboiats per una bona part dels assistents. Qui som nosaltres per criticar els qui ens donen menjar? A l’home ric no li toquis el vestit. A qui té diner ningú no li pregunta com l’ha fet. No dubto que Qatar no és precisament un estat democràtic, però sí calia tallar relacions comercials la prohibició havia de venir de la Unió Europea i no d’una assemblea de socis. Així es posava una catifa per tal que aquests patrocinadors s’emprenyessin i marxessin amb els trastos, o sigui amb els milions, cap a un altre costat.

Dit i fet, els barcelonistes ens vam quedar amb l’ètica, la nostra naturalment, i els diners se’n van anar a França. Tant els president Sarkosy com després Macron els van rebre a cor què vols. Tots van ser facilitats i ningú ho va recriminar. D’aquesta manera i amb moltes marrades, això sí, s’ha construït un equip que potser ara el tindria el Barça. És ben curiós, oi?

Aquesta ruptura, doncs, no va ser gens amistosa. Els àrabs i els xinesos tenen fama de ser molt venjatius i que no ho obliden mai. I deu ser veritat si veiem totes les conseqüències nefastes que ha tingut el Barça. Primer ens van fitxar Neymar per 222 milions. Aquesta fugida va ser el primer punt del desmantellament econòmic i esportiu de l’ equip. Després ens han negat tots els possibles fitxatges de l’equip parisenc: Thiago Silva, Marquinhos, Verrati, Rabiot…I per postres els hem de vendre Rafinha per quatre quartos i la cirereta és Messi que hi arriba de franc. De bojos, tu!

A més, males llengües asseguren que el París Saint Germain va denunciar a la UEFA, el màxim organisme futbolístic europeu, el Barça per unes irregularitats amb jugadors juvenils/infantils que li varen costar una sanció de dues finestres sense poder fitxar. Us en recordeu? Hi pujaria de peus que va ser ell.

Com es pot veure enemistar-se amb segons quina classe de gent por portar molts mals efectes. Els catalans som així: defensem tantes causes del món que es veu que no sabem ni mantenir les nostres fins i tot quan ens posen la menjadora a la taula. Sempre amb el lliri a la mà. Moltes vegades els lliris s’ennegreixen de tan tocar-los o es trinxen de tant masegar-los.

Ara el París Saint Germain s’ha convertit en el primer enemic dels barcelonistes. Potser més que el Reial Madrid. No ens queda més que la rebequeria. No tenim cap mena d’arma, ni menys petroli, per respondre a la venjança dels àrabs. Abans el déu era l’amor i avui és l’or. Queden molt lluny els temps de la venjança catalana quan Roger de Flor el 1305 va ser assassinat a traïció i els almogàvers van escampar el terror per tota la Mediterrània. Records per als llibres d’història tot esperant temps millors. Guardem-nos sempre d’un “ja està fet”.

Ara mateix només ens queda dir “au voir”, a reveure París, a reveure Messi!