Inici Opinió El meu club

El meu club

1
COMPARTIR

Habitualment, quan a la gent se li pregunta de quin equip ets, sol dir del Barça, de l’Espanyol, del Madrid, etc. Per mi, l’equip del meu cor és la UD Taradell. És l’únic equip que ha fet que deixés de dinar o sopar, que m’ha fet plorar d’alegria i estar orgullós de lluir uns colors. Els colors del meu poble.

No és que no m’agradi el futbol d’elit, al contrari, soc molt ‘futboleru’. Però allà hi ha molts diners i interessos i això desvirtua l’essència del futbol i de l’esport. Per això, en dies com dissabte quan el primer equip de la UD Taradell es va proclamar campió, a un encara li va venir pell de gallina i emoció als ulls. Perquè, i això ho puc dir amb certesa, un ha mamat el club des de petit.

És en dies com aquest, quan el camp s’omple d’aficionats i tothom celebra els èxits, quan cal recordar els anys difícils. Els clubs humils i modestos tenen més anys de dificultats que d’alegries. Recordo fa 18 anys quan vam assolir l’històric ascens a Preferent i també quan en fa 15 vam perdre la promoció d’ascens a Primera Catalana. Per mi aquella promoció, tot i perdre-la, és un títol de lliga, perquè jugàvem contra equips que no es creien que estessim tan amunt i cap jugador taradellenc cobrés diners. Per dir-ne alguns: Amposta, Guíxols, Blanes, Montcada, Llagostera (a qui vam guanyar 1 a 4 l’any que vam perdre la categoria), Rubí, Olot, Granollers, Andorra, Manresa i molts d’altres. De fet, a la tornada perduda d’aquella promoció d’ascens amb autocar a la una de la matinada d’un diumenge, tot eren riures i alegria entre els jugadors.

És per això que m’alegro del retorn aquest dissabte dels aficionats que quan els resultats no han acompanyat, han deixat de ser socis o d’anar al camp a animar i veure l’equip. D’aquells que han preferit veure un Barça-At. Madrid en lloc d’anar a la Roureda a veure el seu Taradell. D’aquells que, després de 5 anys a Regional Preferent (ara no existeix aquesta categoria), van abandonar perquè es va baixar d’una categoria que tots sabíem que, tard o d’hora, es deixaria perquè som un club modest i no podem competir amb aquells que paguen diners per fitxar a jugadors. D’aquells altres, que van estripar el carnet quan el 2015 es va baixar de Primera Regional (actual Segona Catalana) a la Segona Regional (actual Tercera Catalana) perquè es van enfadar perquè es perdia més que es guanyava.

Només dir que potser estaven mal acostumats. Recordar que quan es va estrenar el camp de la Roureda el 1954, el club va pujar a Segona Regional i va tornar a baixar l’any següent a la categoria Aficionats. Que el 1957 el club es va dissoldre per crisi de resultats i falta de gent que el tirés endavant i va tardar 8 anys fins al 1965, sota la presidència de Lluís Casassas, i que llavors es va estrenar l’actual escut fet per Joan Bigas, i es va tornar a pujar a Segona Regional.

Potser cal recordar que la UD Taradell, que aquest 2022 complirà 75 anys, només ha pujat a Primera Regional (actual Segona Catalana) en 5 ocasions (el 1973 per primer cop i es va tornar a baixar l’any següent; el 1985 i només va durar any; el 1995 i la temporada següent es va tornar a baixar; el 1997 i durant 2 temporades abans de baixar; el 2001 fins a l’ascens a Preferent). I hi ha militat durant 11 temporades (sumant els sis anys des del 2009 quan es va baixar de Preferent fins al 2015, any del descens a Segona Regional). Va bé no perdre perspectiva, perquè quan arribin les derrotes no deixem el club a l’estacada i l’ajudem.

Perquè la UD Taradell, juntament amb altres clubs esportius del municipi, fan una feina molt important per un poble. Més enllà de victòries, ajuden a educar les noves generacions, que facin esport, que se socialitzin, que creïn lligams d’amistat i companyonia… i que aprenguin la cultura de l’esforç i l’altruisme.

I darrere d’aquests clubs hi ha molta gent, voluntària, que perd hores personals per remar, hi hagi vent a favor o en contra, perquè la canalla del poble tingui un club on jugar a futbol, bàsquet, hoquei, voleibol, patinatge. No ho perdem de vista. El club el fan les persones, no les victòries o les derrotes.

COMPARTIR
Subscriu-te
Notifica
guest
1 Comment
més nou
més antic més votat
Inline Feedbacks
View all comments
RAMON SERRA

Excel·lent article fet amb passió i molt bona cobertura visual de tot l’ascens. Celebrem-ho com cal. Per a molts taradallencs ja una mica vellets, en la nostra infància la U.D. era el nostre primer equip de la mateixa manera que el Camp Nou era la Roureda i no pas el camp del Barça. Quan es va pujar per primera vegada a la Segona Regional d’aleshores (em sembla que al 1955) només hi vam durar una temporada. Després el futbol va desaparèixer durant gairebé una dècada. A la gent li feia mandra anar a la Roureda perquè deien que era massa… Llegeix més »