Ja no sé quantes setmanes portem de confinament, però aquests dies ja es parla sobretot de recuperació, reactivació i tornar a la normalitat. Sobretot, des de diumenge que ja han pogut sortir els menors de 14 anys (esperem que amb seny i el nostre poble no sigui cada dia unes Rambles). I això em fa pensar en la responsabilitat que tenim cada un de nosaltres. Sí. Jo, tu, ell, ella…
Soc escèptic respecte a què aprendrem d’aquesta emergència sanitària. I sinó penseu en els primers dies i la bogeria per acumular paper de WC. Perquè estic convençut que dues setmanes després que torni la normalitat, tots tornarem a pensar en fotre quilòmetres, viatjar en oasis perduts, i buscar la singularitat més absoluta que ens doni una fotografia penjada a les xarxes socials.
Però, encara confio i espero que n’haguem après alguna cosa. Hi ha molta gent i molts sectors que estan patint molt i ho passen malament, perquè la seva subsistència penja d’un fil. Les despeses hi continuen sent, i no es poden guanyar la vida o tenen incertesa a la feina. I això és un trasbals, no només econòmic sinó també humà.
Estem escoltant molt que calen diners i mesures per superar aquesta emergència. Que caldrà ajudar a molts sectors amb polítiques socials i econòmiques. Que els ajuntaments (ja no parlo de l’estat centralitzador) hauran de buscar mecanismes, eines i ajuts per potenciar la recuperació dels municipis. I això està molt bé. Però crec jo que la reactivació comença en nosaltres mateixos.
Aquests dies, d’establiments amb productes essencials oberts (molts d’ells esforçant-se per servir i abastir de productes als clients i altres comerços petits tancats en una decisió estatal que no s’entén), s’han vist les dues cares d’una mateixa moneda que som els humans. Molta gent ha comprat per internet (no diré en quina plataforma) objectes i productes que crec que no eren essencials o vitals, potenciant el transport per carretera. A França, per exemple, van prohibir el comerç electrònic d’objectes no essencials. No podem esperar a comprar uns dies i fer-ho en comerços propers? Segurament poden respondre que tal o qual objecte no es pot comprar al poble. Possiblement, però quants no eren essencials o quants sí que es poden trobar i simplement des d’un sofà i un ordinador s’han comprat en una plataforma?
Al mateix temps, hem vist molta gent comprar als establiments del costat de casa. Fent compra de proximitat. No poder anar a comprar a fora, ha redescobert establiments i possibilitats que té el poble. Ha fet veure que possiblement moltes compres no cal fer-les a quilòmetres de distància i agafant el cotxe. Que la proximitat, no només afavoreix el bon veïnatge i potencia les relacions socials, sinó que també reforça vincles de pertinença al poble. I aquí crec que està la clau de tot.
Sovint ens omplim la boca amb el concepte ‘aliments o productes de quilòmetre zero’, però ens desplacem quilòmetres i quilòmetres per anar-los a comprar. Potser és millor parlar del concepte ‘compra de quilòmetre zero’. Perquè potser ha arribat el moment de ser nosaltres els motors de la reactivació de Taradell.
Quan tot torni a la normalitat, serà el moment de les decisions pensades. De dir vaig a comprar a aquesta botiga que tinc a quatre passes perquè sé que l’ajudaré. O miro si aquest objecte el puc trobar a Taradell. O potser és millor comprar fruita al costat de casa, abans que agafar el cotxe per anar a comprar plàtans i maduixes. O si faig obres a casa, a veure si el llauner taradellenc pot venir. O puc tallar-me els cabells al centre del poble, enlloc d’agafar el cotxe per anar a la ciutat veïna perquè la perruquera m’ho fa 5 euros més barat, però no calculo la despesa de cotxe i la pol·lució que genero. Sé que potser direu que els comerços i petits autònoms o professionals dels pobles del voltant també necessiten recuperar-se. Efectivament. I tampoc us estic dient que no podeu comprar o contractar a fora.
Però potser amb petites decisions pensades i si tots els veïns dels altres pobles també comencen a mirar què tenen a casa, començarem un petit canvi que ens portarà a ser més sostenibles i respectuosos amb el medi ambient i amb el nostre entorn rural, més coresponsables amb el poble on vivim (i que no sigui només el poble on dormim) i a generar més vitalitat als nostres carrers. Perquè, ho hem vist ara. Uns carrers buits, sense comerços, sense gent a qui saludar i dir un ‘bon dia’, sense vida… són uns carrers deshumanitzats i tristos. Són pobles fantasma.
Perquè precisament és ara quan valorem qui tenim a prop. Quan voldríem fer petons i abraçades als nostres. O visitar els avis, iaies, pares i mares. O saludar pel carrer aturant-nos per xerrar. Ara és quan voldríem pujar caminant fins al castell, o badar a l’ombra de la Font Gran, o seure en un banc de de la Plaça de les Eres mentre ens escalfen els rajos de sol. Perquè si ara valorem aquests petits detalls i allò més proper, quan tot torni a la normalitat no ho hem de cuidar?
No dic que no torneu a viatjar, o a anar a la platja, a la muntanya… o a recórrer món. Clar que ho podrem i ho haurem de fer. Potser amb més mesura. Només dic, que sovint hem buscat en allò més llunyà, aquella essència que segurament tenim davant dels nassos. I depèn de nosaltres cuidar allò que som com a poble, allà on vivim i volem viure. Perquè quan les situacions es compliquen és el que tens a casa, el que més valores.
La recuperació comença amb nosaltres mateixos. Amb decisions pensades, amb gestos responsables, amb accions respectuoses i actituds col·laboratives. Cada petit gest nostre, pot ser un granet de sorra acumulat per tornar a aixecar un castell més bell.
