Avui fa una setmana del confinament pel Coronavirus (bé, de fet ja no sé si fa 8 o 9 dies) i l’escenari és estrany.
Us comparteixo una mica les meves sensacions i experiències, molt subjectives i avisant que no en tinc ni idea de res.
Us he de dir que, fins ara, no m’he avorrit gens, perquè el teletreball m’ha absorbit força temps (està bé el teletreball, però també estàs tot el dia pendent del mòbil i no hi ha horaris), i després també gestionar aquesta web per anar informant. Per tant, poques sèries he vist i pocs llibres he llegit.
Fins ara ho porto bé. Intento posar humor, però al mateix temps, suposo que com tots, estic preocupat per les dimensions que pot suposar aquesta merda de virus. Cada dia envio un missatge humorístic al grup de la feina. També he agafat la ‘rutina’ de fer exercici a casa via vídeos ‘online‘ per instagram. Com molta gent, també he caigut en algun ‘challenge‘ i quedo sorprès per l’enorme inventiva i creativitat que té la gent (cal destacar-ho).
Quan he sortit al carrer per comprar, la sensació és estranya. Contemplo els carrers totalment buits, sense pràcticament cap cotxe circulant, molts aparcaments lliures, i un silenci només trencat per la piulada dels ocells que generen esperança, juntament amb el color que ja tenen tots els arbres que han florit amb l’arribada de la primavera (quina meravella!).
A can Montrodon, on he anat un parell de vegades, i al Bona Àrea, on he anat aquest diumenge, tot és rar. Quan et creues amb algun altre client, tinc la sensació que tothom et mira amb sospita. No sé si ho fa perquè no vaig amb mascareta. Encara em sobta veure gent pel carrer o a dins el cotxe amb mascareta (i espero que em continuï sobtant cada dia, perquè sinó senyal que ens tornem immunes a l’excepcionalitat). Tothom manté una distància prudent, dibuixada en la mirada que et fan, suposo ‘normal’ tenint en compte les notícies que arriben i la ‘paranoia’ que inconscientment se’ns ha instal·lat al cap.
A casa els pares, a la Drogueria Vivet, també tenim obert els matins. Els productes més venuts són desinfectants de tot tipus (pel terra, per la cuina, pel lavabo, per la roba,…), paper de WC i de cuina, i pintura. Jo insisteixo que cal obrir més per si algú necessita alguna urgència, però hi ha preocupació perquè aquest virus no es veu i el risc és present.
En tot cas, tots plegats hem après a dominar una mica més les videoconferències. Ens han servit per parlar amb els pares, fer la cervesta o el vermut a distància, veure’ns les cares, teletreballar, jugar online o explicar-nos com ens van les coses. També noto que tothom s’ha apropat més als seus veïns. Hi ha una relació de bon veïnatge que possiblement abans no es donava tant, ja que tothom anava a la seva. Ara, en canvi, per exemple, si hi ha alguna persona gran, se l’ajuda, i també hi ha millor interacció amb els veïns.
No us diré que cal confinar-nos i quedar-nos a casa. Prou que ja ho sabeu. Només desitjo que ens puguem saludar d’aquí poc pel carrer amb un somriure dibuixat a la cara. Que valorem més les petites coses quotidianes. I que això ens serveixi perquè, un cop passi, al cap d’una setmana no ens instal·lem, de nou, en l’egoisme i en el ‘si jo vaig bé, que es fotin els altres’. Que tinguem una mirada diferent, que ens apropi més als altres, físiciament i humanament.
