Inici Opinió La Postguerra a Taradell (3): El cinema, la gran diversió de...

La Postguerra a Taradell (3): El cinema, la gran diversió de la majoria

1
COMPARTIR

Els cinemes Principal i Centre Catòlic van marcar la major part del segle XX pel que fa al lleure dels vilatans. La gent gran ens deia que abans de la guerra el Principal aplegava els d’esquerres i el Centre els de dretes. Alguna cosa devia haver-hi de veritat, perquè al Principal s’hi feia teatre “normal”, mentre que al Centre només els feien o tot homes o tot dones. Això pot fer riure ara, però després de la guerra les coses eren tot unes altres.

En un temps sense televisió i pocs cotxes i amb unes ràdios només plenes de discos sol·licitats, novel·les i partits de futbol, el cine era el passatemps preferit de molts taradellencs (No escric taradellencs i taradellenques, perquè això és un atemptat lingüístic, encara que sembli “progre”). Cert que teníem el futbol, al qual dedicaré un altre capítol, sardanes, representacions teatrals i més endavant l’Esbart Dansaire, però anar al cinema el dissabte al vespre o el diumenge era el que més s’esperava. Feia un aire festiu.

El Principal sobretot poc es va dedicar al cinema, mentre que al Centre hi havia també conferències, cinema fòrum, concerts i actes culturals. Recordo que un any s’hi va celebrar el final de la Festa de la Vellesa amb un concurs literari. M’hi vaig presentar i em van premiar amb un accèsit. Qui m’havia de dir a mi que guanyaria un premi escrivint en castellà!

De tant en tant algú que venia de fora projectava una pel·lícula de cinema mut a la plaça. Veure cinema encara que fos mut en una pantalla gran i entre setmana era tot un esdeveniment.

A cadascun dels dos cinemes s’hi projectaven dues pel·lícules, el dissabte a les deu del vespre i el diumenge i festius a les cinc de la tarda. Compartíem les pel·lícules amb Tona. Per raons comercials es donava preferència a Tona i, per tant, la pel·lícula considerada la més bona es feia primer aquí i després la menys interessant. Quan s’acabava la primera pel·lícula un motorista s’encarregava de traginar els rotllos cap a Tona i viceversa. En ocasions hi havia algun problema, però generalment funcionava bé.

En aquests locals també podíem veure el No-Do entre pel·lícula i pel·lícula, una espècie de telenotícies en versió cinematogràfica. Servia principalment per fer apologia del Régimen. Franco hi tenia un paper destacat perquè sempre inaugurava embassaments, la majoria dels quals, per cert, ja havien estat programats per la República. Molts esperàvem també veure el No-Do perquè s’hi veien els gols dels partits de futbol, sobretot del Reial Madrid que aleshores guanyava sempre les copes d’Europa. La veritat és que feia patxoca veure els gols en una pantalla cinematogràfica quan la televisió encara era lluny d’arribar.

La censura era un gran inconvenient i es feia segons la moral catòlica. La classificació amb un 1 volia dir que el film era apte per a tothom. El 2 posava algun inconvenient. El 3 era per a gent adulta i el 3R “para mayores con reparos” tal com es deia textualment. Normalment les 3R tractaven algun tema sexual o alguna ruptura matrimonial. Llavors aquests temes eren tabús i podien induir al pecat. Justament la gent aprofitava el morbo i les 3R eren les més sol·licitades.

Tot amb tot, recordo haver vist algunes pel·lícules que estaven de moda llavors com: Los diez mandamientos, Ben-hur, Siete novias pare siete hermanos, El puente sobre el río Kwai, Doce hombres sin piedad, Exodo, Lo que el viento se llevó, Testigo de cargo… O sigui que vam anar ben servits o no ens podíem queixar perquè tard o d’hora les grans estrenes arribaven a les nostres pantalles.

Hi havia algunes inspeccions per evitar l’entrada dels menors a les pel·lícules no aptes. Per això, tenir el carnet d’identitat et lliurava de tots els possibles problemes. Els infants i joves sense carnet quan les pel·lícules no eren aptes ens havíem de quedar a l’escapça amb gran desencís per part nostre perquè anar al cinema era la nostra gran diversió setmanal.

La història dels darrers decennis ja és prou coneguda. El Centre Catòlic es va cremar i el Principal va acabar tancant les portes quan anar al cinema ja no engrescava la gent que tenia al seu abast les pel·lícules per televisió o els vídeo clubs i la popularització dels cotxes va fer escampar la boira dels vilatans els caps de setmana cap a altres indrets.

La projecció ara del cicle Gaudí a Can Costa pot tornar a fer reviure el cinema en pantalla gran i de forma col·lectiva, tot i els problemes d’ara.

No sabem de quina manera veurem el cinema en el futur, perquè com canta Bob Dylan “la resposta del futur només la té el vent…

COMPARTIR
Subscriu-te
Notifica
guest
1 Comment
més nou
més antic més votat
Inline Feedbacks
View all comments
Rosa Papell

El meu avi i el meu pare eren els que “tiraven el cine” (expressió que sempre feien servir). El pare m’explicava que ell es posava a dalt, a la cabina de projecció, mentre el mossèn del poble era a la sala. Es feia un primer visionat a porta tancada. Quan l’escena era no apta, el capellà feia sonar un timbre i el meu pare havia d’agafar la pel.lícula i retallar-ne el fragment considerat inadequat. Si no venia ja prou censurada, encara la censuraven més. Els talls de censura eren tan evidents que, durant la sessió, el públic xiulava per mostrar… Llegeix més »