Entrevista a l’exalcalde Lluís Verdaguer: “No ha estat fàcil, però m’ho he passat molt bé”

Lluís Verdaguer va deixar l’alcaldia de Taradell el passat 15 de juny després de 12 anys al capdavant de l’Ajuntament. La seva vinculació, però, va iniciar-se el 2003 quan va entrar com a regidor de Cultura, en el mandat de Josep Munmany. Ens trobem al Pujoló, un dels seus llocs preferits de Taradell, per fer balanç d’aquests anys com a alcalde.

– Vas accedir a l’alcaldia el maig de 2007, el mateix moment que va nèixer Taradell.com…

És veritat. Sí, recordo que era quan van aparèixer també a nivell comarcal el fòrum pobles, que va ser la revolució de començar a sortir notícies de pobles…

– Quin balanç fas d’aquests 12 anys com a alcalde, tot i els quatre anteriors com a regidor?

Molt positius. N’estic molt content. Entrava amb molta por perquè crec que substituir en Josep Munmany després de 20 anys de majories absolutes era tot un repte per a mi. Jo veia que en Josep ho sabia tot del poble i, per tant, era un repte molt gran. A més, quan que no portava ni un any d’alcalde comença una crisi importantíssima que et canvia tot el panorama que havia viscut com a regidor on havia viscut la bonança, i tot plegat comencen a canviar les aportacions de l’Estat, la crisi, molta gent a l’atur, intentant gastar menys per no apujar impostos… Tot el tema de la piscina, que va ser complicat d’arribar a bon port i no amb els anys que ens hauria agradat sinó amb algun més… Molt content, perquè era tot un repte superar això i crec que la valoració general és positiva. Taradell no ha quedat enrere respecte a altres pobles.

“El secret és la dedicació. Estimar-t’ho i no donar cap tema per banal”

– Què recordes d’aquell juny que vas entrar per primera vegada al despatx d’alcaldia?

Se’m feia estrany perquè al despatx de l’alcalde hi havia estat molts cops, amb reunions amb en Josep, però allò que fos el meu despatx…, i trobes instruments d’oficina que no són teus… penses aquest despatx me l’haig de fer meu, i personalitzar. Al cap d’un any es van fer les obres de l’ajuntament, crec que calia perquè estava molt desaprofitat el segon pis de l’ajuntament i a baix estava molt apretat… Per tant, al cap d’un any ja hi havia un altre despatx, que aquell sí que ja, d’alguna manera, el sentia meu d’una manera més fàcil. El d’en Josep, per mi encara era el despatx d’en Munmany.

– Quin creus que és el secret per governar o per ser alcalde?

El secret és la dedicació i estimar-t’ho i no donar cap tema per banal. És a dir, tant important és un conflicte entre dos veïns com una piscina de cinc milions d’euros. No pots banalitzar cap dels problemes que passen a l’ajuntament. I sempre les respostes i les accions pensar-les dues i, si pots, tres vegades. No fer res en calent.

– Quin aspecte has tingut sempre en compte a l’hora de governar?

N’hi ha un que sempre he recomanat sempre que és sentit comú. A l’ajuntament pot semblar que tot ja està escrit, hi ha ordenances, impostos, uns terminis… No. El que li arriba a l’alcalde és el que queda fora d’això. El que és excepció de tot el que és habitual. Per tant, sentit comú i una altra cosa: vigilar molt amb els precedents. Quan dius que sí amb una cosa, ser molt conscient que en pot venir una d’igual o similar. Per tant, si has dit que sí al primer, en el segon també li hauràs de dir que sí. I si li has dit que no, li hauràs de dir que no. Intentar ser igual per tothom.

“Taradell és un poble que té un nivell de serveis molt alt comparable a qualsevol poble més gran i si vols mantenir aquest nivell és difícil”

– Després de 12 anys, creus que és fàcil governar Taradell?

No ha estat fàcil, però m’ho he passat molt bé. Per tant, quan t’ho passes bé, encara que no sigui fàcil, no pots dir que és difícil perquè com que hi disfrutes… Et diria, no és fàcil. Taradell és un poble que té un nivell de serveis molt alt comparable a qualsevol poble més gran que nosaltres i si vols mantenir aquest nivell per mi és difícil. Però amb dedicació és possible. Jo crec que ens n’hem sortit.

– S’han fet molts projectes al llarg de la teva alcaldia. Quins destacaries com a més emblemàtics?

Potser en molts projectes emblemàtics ja hi havia hagut la idea o ja estaven inciats… però calia no només mantenir sinó ampliar. Per exemple, el Centre cultural Costa i Font és evident que es va fer en època d’en Josep Munmany i els seus regidors, però en la nostra etapa la Biblioteca va passar de 600m2 a 1.000. La Residència ha seguit creixent. I suposo que l’obra més emblemàtica que haurà quedat d’aquests 12 anys haurà estat la piscina de l’EAS. Jo quan es va obrir que vam aconseguir aquests emblemàtics 1.000 abonats, la gent em deia: no t’imaginaves ni tu que en serien tants. I haig de dir que jo sí. Ja m’ho esperava de Taradell que tingués aquesta resposta. El que no m’esperava és que al cap de quatre anys fossin 1.500. És a dir, pensava que ens pararíem als 1.200. No que encara quatre anys després continua creixent. Per tant, l’EAS és l’obra que jo sí, ja em disculparan, però me la sento molt meva. Perquè inclòs l’altre dia en parlava amb algú a l’ajuntament i em deia: Lluís és que si tu no hi haguessis posat la banya, això no es feia. Va acabar sent una obra que crec que molt poca gent de Taradell creia possible. I quatre anys després qui la posaria en dubte, no?

Però suposo que també va passar amb el Centre cultural. En Munmany m’ho havia dit: era molt difícil per a l’ajuntament d’aquella època fer una inversió tan grossa. Primer comprar… Després fer el Centre cultural… Després la Biblioteca… Per tant, quan ets a davant de l’ajuntament has de ser una mica valent, però prudent. A vegades has de ser una mica temerari, però sempre amb un roc a la faixa. Que crec que és el que hem anat fent i crec que no hem parat mai de fer inversions. Per exemple, la segona part de la ronda va ser una millora. Ja s’havia fet la primera part de la ronda de Ponent, però calia acabar de treure el trànsit i es va fer el tros de can Benguerel fins al Pujoló. El barri de Mont-rodon estava molt bé, però faltava acabar-lo. Ara més recentment, les obres que s’han fet a la Roca per mi són un primer pas del que ha d’acabar sent la Roca, que és el que han volgut els seus veïns. Com que la inversió anirà venint de l’ajuntament, s’ha de fer més mica en mica. I sobretot, tenir un poble que crec que en general està endreçat. No hi ha un barri més degradat que un altre.

– Hi ha algun servei del qual t’en sentis especialment orgullós?

El que més, i ja és per deformació professional, és la Residència. La Fundació Vilademany és molt més que una residència. És pisos tutelats, pisos per gent en risc d’exclusió social, menjador social, centre de dia… és solució per aquella persona que té un nivell de dependència de grau 3, que ja és el més assistit que hi ha, però també per aquella persona que el seu problema és on dinarà cada dia. No només parlant de gent gran, sinó també de gent que ha tingut algun problema mental o d’addicció també els donem solució. Per tant, jo crec que més bàsic que aquest no hi ha cap altre servei. Quan aquest està cobert, els altres són complementaris.

– I algun que t’hagués agradat deixar enllestit i no has pogut?

Sí. La unió del Parc d’Esports amb el que ara és l’EAS, pavelló, etc. És a dir, acabar d’aconseguir que hi hagués una única entitat esportiva que gestionés tot l’esport de Taradell. Evidentment, cadascú amb la seva autonomia. El futbol amb la seva, el Patí amb la seva, el volei, els escacs… però que tots els equipaments esportius es gestionessin d’una única manera, d’un únic lloc municipal. Ho vaig intentar, però aquí calia que els actors hi creguessin.

– Mirat amb perspectiva, hi ha alguna cosa que canviaries?

Em sembla que no. Potser la ronda Montserrat que vam intentar fer-la d’acord amb els veïns per evitar que els suposés una despesa, en un moment quan encara el sòl urbà no té el valor que potser tindrà més endavant… Ara és claríssim que s’hauria d’haver fet per quotes d’urbanització. Per tant, tant si els està bé als veïns com si no, això es farà. I aquí hem perdut dos anys de negociacions. El que passa és que no ho vam fer de l’altra manera perquè jo crec que tres anys enrere quan van començar les negociacions, no es podia fer de cap altra manera. Perquè condemnàvem a cinc famílies a probablement perdre el patrimoni de tota una generació. Per tant, es va intentar, no ha estat possible i ara s’haurà de fer per la via executiva. És l’única cosa que potser tant de bo haguessim anat més ràpid en les negociacions i si havia de ser que no, hauríem pogut avançar un parell d’anys.

– Has governat amb majoria absolut, amb minoria i algun acord, i ara al final amb pacte de govern. Què és millor?

A la primera etapa és quan l’oposició era més dura i era quan entrava de nou, va anar molt bé tenir majoria absoluta els primer quatre anys. La segona, que és aquella que ja tens certa confiança, el fet de tenir minoria relativament còmode, també va fer que ens poséssim les piles i, per tant, haguéssim de consensuar lo de l’EAS que era una inversió important i en aquest cas vam trobar el suport d’en Josep Ricart. I la tercera, haig de dir que aquests dos últims anys amb l’acord amb els quatre regidors d’ERC i el de Solidaritat ha estat un plaer treballar amb ells al costat, ens hem avingut molt bé i, de fet, tot s’ha aprovat per unanimitat. Estic molt content d’haver aconseguit que es governés amb els 13 regidors, discutint dels mateixos problemes i en el mateix sentit. Crec que Taradell hi va sortir guanyant.

“Fer-ho bé per a tothom és impossible. Per tant , amb el que has d’estar content és amb que la majoria estiguin contents i sempre hi haurà una part de la població que no ho estarà”

– Afecten les crítiques?

Jo m’he sentit molt acompanyat pels meus regidors. Però sí que és veritat que com que ja havia tingut l’experiència de regidor, quan tenia un problema més o menys gran, mirava enlaire i m’hi trobava en Josep Munmany, que el solucionava o deia per on havia de tirar. Quan ets alcalde, ja no pots mirar més amunt, perquè ets el màxim responsable del poble. Per tant, el que tu decideixis i això és una responsabilitat. Hi ha certs moments que tens molta sort de compartir-ho amb els companys, però hi ha un moment que has de dir ho fem així.

Quan et fiques d’alcalde… potser en els primers anys peques de dir: va, aconseguirem fer-ho bé i que tothom ho entengui. I l’experiència et diu que per molt que comuniquis, per molt que expliquis, per molt que intentis ser a tot arreu… bé per tothom és impossible. Per tant, amb el que has d’estar content, és amb que la majoria estiguin contents i sempre hi haurà una part de la població que no ho estarà. Però això amb alcaldes d’un color polític, d’un altre i d’un altre. Saps què és molt important? Estar bé amb tu mateix i amb els que t’acompanyen en aquest projecte. A mi el que m’hauria sabut greu és que algú dels meus, en algun moment donat haguessim discrepat i això no ha passat mai.

“Jo ja no espero tenir un reconeixement públic més gran en aquesta vida”

– Què t’endus a nivell personal?

Una experiència boníssima, que la repetira ara mateix si no ho hagués fet. I és un honor haver estat alcalde del teu poble. És una cosa que molt pocs tindran aquest honor. I haver-ho estat durant tres legislatures, per mi és el màxim. Jo ja no espero tenir un reconeixement públic més gran en aquesta vida.

– Què penses que has aportat?

Bàsicament la meva dedicació. Jo crec que ningú dubta que m’hi he dedicat molt. Almenys la gent més propera em diu que fins i tot hi has deixat massa. Perquè a vegades he deixat massa de banda la meva vida personal per fer d’alcalde. I probablement també és un error. Però com que ho fas de gust, tant és treballar com fer feina que diuen… i si ho fas de gust, no m’ha costat gens fer-ho. Però és el que ara haig de canviar el xip. Ara el repte és superar això. Que quan vegi un fanal fos, ja no me n’he de cuidar. Puc avisar per ajudar, però ja no cal que em cuidi que l’arreglin.

– Per acabar, et costarà el fet de no ser alcalde?

Anava molt mentalitzat. Tenia molt clar que serien 12 anys i em sento prou jove per encarar projectes nous igual d’engrescadors o més, però des d’un àmbit en segon terme. Però crec que no em costarà. De totes maneres, ara m’agafo un parell de mesos de descans i d’anar per altres objectius, per desconnectar-me totalment que és el que crec que em toca fer.