Arribes al despatx una mica més d’hora que de costum. La taula està gairebé buida. No hi ha expedients pendents. No hi ha comunicats d’incidències. No hi ha projectes. Bé, de projectes sempre n’hi ha i qui t’agafi el relleu, ja els dipositarà en forma de carpeta sobre aquesta taula que ara es veu infinita.
Gran part de la teva joventut, els millors anys de la vida, diuen els savis, els has passat aquí.
I tanmateix, t’emportaràs al pap, un munt de coses que t’hagués agradat tirar endavant. Però renoi, les legislatures són de quatre anys, i sempre en falta un d’any… Abstret en aquell tema que tot just hi havies enfilat l’agulla, sona el telèfon i et torna a la realitat.
Encara hi ha algú que et considera la primera autoritat de la vila i et truca per alguna futilesa que ara no ve al cas. Estàs tancant una etapa d’anys. Per uns seran pocs, per altres masses.
Els records et passen com una pel·lícula accelerada. Reunions espesses i reunions productives, pressupostos que no quadren, plànols intel·ligibles, escriptures de propietat, hores de festa i d’alegria, hores i fets amargs que voldries no haver viscut des de primera línia, alguna amenaça poca solta, potser fins i tot algun intent de suborn… Gent que t’explica la seva vida, i els seus problemes, i que tu malauradament, no hi pots fer res.
De tots el papers de l’auca que l’hi toca a qualsevol alcalde, potser el de fer casaments és el que et fa més feliç, pel que comporta. I el de donar la benvinguda als nouvinguts, i el de…
Els quadres…. et va costar molt de triar-los i ara potser qui vingui els despenjarà i hi posarà un Miró, un Kandinski o un Barceló. Cap de gent del poble, així tothom content.
El President et va observant per sobre de l’espatlla. El rei? No hi és, ni se l’espera. T’adones que la cadira ha agafat la forma del teu cos.
També repasses els llibres que t’han fet arribar gentilment grans i poderoses administracions, paper de qualitat i gramatge alt, tapa dura, amb gravats, fotografies i dibuixos tuti colori.
Obres l’ordinador i t’adones que ja vas esborrar arxius i ja vas fer les carpetes amb el que havia de tenir present qui vingui. Temes ineludibles per a qualsevol alcalde, de qualsevol poble.
Mires el rellotge i gairebé es l’hora marcada. Es qüestió de poca estona.
Estàs cremant els últims minuts com alcalde del teu poble. Penses que ha valgut la pena, que ha estat un honor i que tothom ho hauria de ser un moment o altre.
Una llàgrima fugissera rellisca galta avall. Et venen al cap persones, sobretot les persones, la força del poble, el tremp del poble, que t’han plantejat dubtes, pors, crítiques i problemes. Algunes t’han sorprès agradablement, altres no tant….. algunes a la cara et deien una cosa i a l’esquena una altra. Misèria del ser humà.
Es l’hora. Has de baixar a la sala de plens. A donar el relleu.
Obres la bossa de paper que has dut de casa.
Treus un ram de roses vermelles. Quatre o cinc. Les deixes damunt de la taula.
Busques un full de paper en blanc, i renoi, no en trobes cap.
Has d’anar al despatx del costat a buscar-lo.
Pausadament, però una mica nerviós, comences a escriure.
Es una nota de felicitació i de benvinguda.
Et ve al cap quan vas prendre tu el relleu i vas seure per primer cop a la cadira i taula de l’alcalde.
Veus la vara que aviat hauràs de traspassar, seguint els desitjos del poble. La mires i l’acarones. Penses en totes les mans que l’han ostentat i mantingut al llarg dels anys. També amb els moments històrics recents que t’ha tocat viure i t’ha acompanyat…. Quins anys redéu! I qui ho havia de dir!
Signes la nota, no li has volgut donar un caire solemne, la dobles per la meitat i la deixes sota les roses. També hi deixes un llibre. De poemes. Del Joan Margarit, o de la Joana Raspall, o del Guillem Viladot, o de la Rosa Fabregat, o del Virgilio Giotti… Tant se val.
Ha arribat el moment. No hi ha volta enrere.
D’aquí uns moments tornaràs a ser un veí més. De fet no ho has deixat de ser mai. Vas cap la porta, i fas una darrera llambregada a tort i a dret, et mires la planta, la taula rodona, la senyera i la bandera del poble, les finestres amb els finestrons mig tancats… com si amb aquesta mitja llum, tot plegat s’acomiadés de tu.
Tanques la porta i amb pas ferm i decidit enfiles el camí cap a la sala de plens. Notes com una nosa a la gola, que no marxa. Et fa por no tenir la veu ni el to adequat. Tems no trobar les paraules adequades per a l’ocasió.
Ja sents la remor. A mida que et vas apropant, la gent va callant. Alguna encaixada de mans, copets a l’esquena, alguna indiferència, de tot una mica.
Algú et dona un paper doblegat per la meitat.
No el mires. T’esperes a seure. Intercanvi de quatre paraules amb els que fins ara ha set el teu equip i amb la gent que avui han vingut. És un dia especial.
Seus.
Mires el paper i veus el que hi diu.
Somrius per sota el nas i decideixes començar amb aquelles paraules el teu discurs. Al paper algú ha escrit:
Gràcies per la teva dedicació. Gràcies per les hores dedicades i pels intents, no sempre reeixits de voler fer un millor poble per a tothom. Gràcies pels encerts i també pels errors. A la vida mai ningú l’encerta sempre.
I ara a viure! I a riure! I a estimar!
I quan el ple de constitució del nou consistori s’hagi acabat, i altres mans servin la vara, símbol de la primera autoritat municipal, i tornis cap a casa, pensant en lo ràpid que han passat aquests anys, i sobretot en aquelles persones que hi eren quan la vàres rebre tu la vara, i ara ja no hi son, un desig que es torna ordre:
Sigues feliç per sempre més.
A reveure amic, a reveure amiga…
Gràcies a tots els Ramons, Fàtimes, Abels, Annes, Lluïsos, Martes, Joseps, Carmines, Salvadors, Celis, Jordis…
He fet aquest escrit pensant en tots aquells alcaldes i alcaldesses, i regidors i regidores, que d’aquí a pocs dies deixaran de ser-ho perquè han decidit no presentar-se de nou a les eleccions municipals.
Els ha tocat viure des de primera línia moments històrics i hores convulses. Això sí, sabedors de que tenien, i tenen, un poble darrera. Alguns i algunes deixaran el càrrec, amb la mirada fixada damunt seu d’alguna fiscalia o d’algun jutjat espanyol, pel fet d ́haver «permès» que a la seva població l’u d’octubre de 2017 es celebrés un referèndum, considerat il·legal i criminal… o per no tenir la bandera espanyola al balcó, o per tenir-hi una pancarta reclamant la llibertat dels presos polítics, o per…………
Josep Miret i Mercè
Les Puelles, 14 de maig de 2019
