La presentació el passat 13 de juliol, del documental ‘BRILLANTS DE TOTS ELS TEMPS PER UNA NIT‘, a càrrec del Grup de Recerca Local de Taradell, a banda de ser una altra mostra de la tasca que es realitza des d’aquest Grup, dins de l’àmbit de la recuperació i difusió de la nostra petita història, la de Taradell i la de les seves gents, per a mi va suposar passar una nit perfecta.
Em trobava bé de salut, tot i les quatre gotes emprenyadores que van obligar als tècnics de Can Costa a córrer a tapar instruments, altaveus, llums i resta d’estris, (quant important i invisible que és la tasca dels tècnics d’espectacles, hores i hores treballant per a que nosaltres puguem gaudir d’una bona estona… i un cop finit, au! a desmuntar, que no ha estat res!!!!) tot i aquestes quatre gotes malparides que van amenaçar la vetllada, la temperatura era perfecta.
Comença el concert, i la barreja de les notes musicals, amb els llums de coloraines, el bon ambient que es respirava entre el públic, aquests nois dels Brillants, als que jo mai havia vist actuar, em van transportar a una infantessa on els estius eren gairebé perpetus i inacabables, amb colles d’edats variades, des dels 6 o 7 anys fins als 15 o 16, on cadascú tenia el seu lloc i el seu rol ben definit.
Per a mi l’estiu començava el mateix dia que s’acabava l’escola, fins dos o tres dies abans de retornar-hi. Aleshores vinga a córrer a acabar els quaderns d’estiu, que havien estat quiets i silenciosos dies i dies. Algun any potser no tant, doncs hi va haver repàs, com en deien a Cervera, doncs alguna assignatura no l’havia superat ni amb un trist 5…
A Cervera hi havia el costum, crec que continua, de que cada barri feia la seva festa major. Eren senzilles i humils, amb conjunts i cantants no gaire pretensiosos, potser el cantant era el mecànic que treballava al costat de casa, el bateria era un dels metges, el guitarra era el carnisser, el cantant l’espardenyer, i el baix un matalasser amb poca feina… que recollien els ‘hits‘ del moment i, amb més o menys mèrit, intentaven que el públic a peu de carrer s’ho passés el més bé possible.
Acabava la festa d’un barri, i ja començava la d’un altre. Potser el conjunt, era el mateix, però no hi feia res. Eren temps que segurament es volia recuperar el carrer de nou després de la dictadura, on s’albiraven canvis i les il·lusions i esperances bullien a cor que vols. Com a infant, o adolescent, segurament no n’era conscient, però es notava aquest ambient de renovació i de canvi. Ningú pensava en les decepcions i frustracions, que ja van anar venint…
Però escoltar les versions de les cançons del moment, durant el dia les sentíem a les ràdios, i al vespre alguns les ballaven, era el motiu per trencar murs invisibles, i atansar-t’he a aquella noieta que et feia posar vermell, i no saps per què, bategar el cor…
Recordo algun nom d’aquests conjunts, la curiositat és que la majoria acabaven amb l’apòstrof i amb la S (‘S) . Influències anglosaxones i de quatre peluts, segurament.
És per això que el concert, sis temes, sis, dels BRILLANTS, em va fer sentir amb pantalons curts, les cames esgarrapades i genolls pelats amb força mercromina, negre de pell de piscina i voltar tot lo dia, i sentint el Limón de limonero del Basilio, el Help del Toni Ronald, la Maria Isabel dels Formula V, la Pequeña flor, el Rayo de sol i el Agua del Pozo, no vaig poder evitar sentir una gran enyorança d’anys, llocs, sensacions, i, sobretot, de persones que ja formen part de l’estela d’un temps que era el meu, però també el d’un país que es començava a despertar. De nou.
Es començava a olorar la llibertat i el canvi, i qui m’havia de dir que una cinquantena mal comptada d’anys després… em punyiria enormement veure presos polítics tancats a la presó i exiliats.
I tot, per intentar materialitzar aquells incipients anhels de quan els acords de la cançó Eva Maria feien ballar, riure i viure a tanta gent.
Per cert Eva Maria, et vaig trobar a faltar…. Potser encara no has trobat el sol en la playa…
Que voi a haser…?
