A continuació podeu llegir la transcripció fil per randa de les anotacions i pensaments que vaig fer l’1 d’octubre de 2017. No les he redactat. Només he corregit alguns accents i malifetes que em va fer el corrector del mòbil, on anava apuntant. Hi trobareu manca de dades i algun salt i alguna repetició. No és cap crònica cronològica de la jornada. Però l’ambient i el neguit, em feien impossible anar apuntant-ho tot. Segur que alguna cosa la vau veure i viure diferent a com jo la narro. Però no hi vegeu mala intenció.
Poso el despertador per llevar-me vora les cinc. Però els nervis me’l fan posar a 3/4 de quatre. Ja no puc aclucar més l’ull i marxo cap a Can Costa.
Aparentment està tancat i barrat. No sé si hi hagut pernocta, i decideixo anar a donar una volta per Vic i rodalies. A la comissaria dels Mossos, calma total, sembla buida i tot està immòbil. Es comença a veure gent amb les mans a les butxaques pel carrer.
Torno cap a Taradell i ja em trobo matiners i matineres que van en una sola direcció: Can Costa. El bar ja és obert, o potser no ha tancat. El xocolater volta per aquí, sempre hi és, i al cap de pocs minuts comencen a córrer gots amb l’espès, calent i fosc element. Tot just és un quart de sis i ja som més d’un centenar. I va arribant gent, amb cara de son però de il·lusió i neguit pel que passarà.
Ràdio Taradell ja fa estona que ha obert l’estudi a la planta baixa i ja hi ha una taula rodona en marxa. En Guillem i la Tiburgeta s’ho miren incrèduls i impassibles. Després diran que posem ninots de cartró per fer veure que som molts. Carallots!
Moltes xerrades alhora i mans que et toquen l’espatlla. El temps passa poc a poc i ràpidament alhora. A les set, un revolutum corre per arreu. Han arribat les paperetes i les urnes, diuen. A les primeres les puc agoitar, a l’objecte preuat, encara no. Hom enganxa a la porta de la sala gran el cartell de secció electoral i es comença a formar el que sembla una cua.
Ens espera un dia llarg. Carregat d’informació i segurament de sorpreses. Ja ho tenim a tocar.
Penso amb el pare el 9-N. Votant impecablement vestit. Va ser la darrera vegada que va votar, i amb les darreres fotos que l’hi vam fer. Al cap de dos mesos moria, i penso que avui hauria votat amb gran fermesa i visió de futur, després del camí que va recórrer.
I amb la mare, que a poques hores de morir demanava com teníem la independència …. i amb tots aquells que es van jugar coll i barres per arribar fins i aquí, i no ho poden veure. Em ve al cap el poema de Màrius Torres La ciutat llunyana, quin gran poema! La ciutat en cap cas no seria Lleida, sinó Madrid i amb tot el seu braç potent de les fúries, no ha aconseguit que la nova arquitectura, amb els braços ben lliures, ratllés el terra d’una nova Catalunya.
A les 7:33h es confirma la presència d’urnes i un aplaudiment espontani esclata com una mascletà… Comença a sortir el sol d’un gran dia.
Cada cop costa més trobar un espai lliure. L’escala per pujar al pis de dalt està ple de gom a gom. Van arribant noves notícies d’arreu del país. Tinc papallones a l’estómac. Com els dies d’exàmens, com a les estrenes teatrals….
A les 8:14 h arriba una parella de Mossos i els rebrem amb un clamorós aplaudiment al crit de votarem! Al cap de poc, l’alcalde que s’hi ha reunit, anuncia que davant la perillositat que suposaria retirar les urnes, no es retiraran. L’esclat d’alegria m’ha emocionat i hem tornat a cridar: Votarem! Molt més fort si cap! Veig cares d’esperança, de nervis, alguna de temor, i fins i
tot alguna, les més menys, d’incredulitat.
A les 9 sonen les sirenes de Can Costa, senyal de que s’obre el Col·legi Electoral. La gent matinera comença a votar. Vaig a esmorzar a casa. Però la sensació de que m’estic alguna cosa grossa, em fa tornar ràpid.
Perdo la noció del temps, i a la pantalla que tenen els de Ràdio Taradell, es comencen a veure les primeres imatges d’actuacions policials: al col·legi Ramon Llull, de Barcelona, on el meu germà Toni, i la meva amiga Roser són membres de les meses. Una trucada des de aquest col·legi em dona la noticia de la detenció del Toni. Després esbrino que no va ser així. Només els van retenir… Només. Els cops de porra, de peu, empentes, insults, i posterior trets de bales de goma, no compten. I també al col·legi de Salt, on ha de votar el president Puigdemont. Veure com uniformats amb la bandera espanyola al braç obren les portes a cop de peu i amb martells, m’indigna i m’encén. I si venen a Taradell…? em pregunto. Ningú no marxa. Com un sol home tothom està a l’aguait. Noto tensió i veig alguna llàgrima. Hi ha un grup de bombers a les portes laterals i van fent passar a la gent més gran o amb dificultats. Els bombers seran sempre nostres!!!! Vaig sentir que cridaven l’altre dia a una manifestació a Barcelona.
Noto que l’afluència de jovent va augmentant. Ja fa una estona que el sistema informàtic falla. Es deixa passar a la gent gran, que no hagin de fer la cua, que a tres quarts d’una, dóna la volta a l’edifici i arriba a la pujadeta dels jardins, m hi afegeixo i em trobo amb gent que no hagués dit mai que anirien a votar en aquest referèndum “il·legal” segon en Raxoi i els seus. També amb gent d’altres pobles, que per la raó que sigui ha hagut de marxar del seu poble.
Com aquelll que no vol la cosa, dos tractors bloquegen els accessos…… Corre el rumor de que les forces policials estan venint cap a Osona. Veig imatges per televisió de més carregues, molta duresa i violència unilateral. Policies assaltant una escola, saltant una paret i entortolligant-se amb el filat. Patètic i preocupant. Van arribant notícies de actuacions arreu del país… I constato que els catalans hem perdut la por a la guàrdia civil i a la policia i els hi plantem cara pacíficament.
Fan cares de ràbia i d’odi. Nosaltres aixequem les mans i cantem.
Som a l’any 2017, i em sembla, de moment, en un país adherit a la Unió Europea. Les notícies del que passa a Catalunya corren per les xarxes i és un continu de noves imatges de càrregues i gent arrossegada per terra.
Tercera falsa alarma i conat de l’arribada de la policia. En bloc, el poble de Taradell ha anat a defensar les meses paperetes i urnes. Si venen no saben què es trobaran. Si venen no sabem que ens trobarem.
Són les vuit. Comença el recompte.
