Inici Opinió Necrologi

Necrologi

3
COMPARTIR

Aquest proper estiu farà vint-i-cinc anys que soc taradellenc.

Taradell, de moment, és el lloc on he viscut més anys seguits. I crec que ja no me’n mouré, però això ja es veurà.

És evident que quan vaig arribar, inconscientment anava comparant coses i fets de la vida quotidiana amb els pobles on havia residit abans. Sobretot Cervera. Deixant a banda que hi vaig néixer, hi vaig viure fins als cinc anys d’edat. Després set anys a Santa Coloma de Gramenet, i deu o onze a Barcelona. Vaig tornar-me’n a Cervera vuit anys més, després un altre cop a Barcelona, fins l’any 1994 que em vaig incrustar entre vosaltres.

La comparativa acostumava a ser amb Cervera. Hi ha aspectes que encara avui en dia em sobten o em sorprenen.

Cada terra fa sa guerra, diuen. I és ben cert.

Una de les coses que em va sorprendre inicialment, és que un poble tan potent i estructurat en l’aspecte cultural, no tingués una revista feta per la pròpia gent del poble on poder-hi trobar la veu diversa i el batec variat i ampli del que succeïa i el que passava al poble des de diversos punts de vista.

Deixo de banda la revista TARADELL, doncs al ser propietat de la parròquia, i no comptar amb un consell de redacció variat, per mi, no complia abastament aquest fet. De totes maneres maneres cal agrair-li a Mn. Baucells l’esforç i empeny amb que la porta i tira endavant. Ara faig la comparativa a la inversa.

A Cervera no hi ha un diari digital, i a Taradell sí. Aquest que esteu llegint…

Un cop feta aquesta introducció aniré per feina.

El passat 25 de gener, el diari EL9NOU, publicava l’escrit signat pel Sr. José Luis Lopez Arbona, jutge d’ofici, lloant la figura, la relació i el tarannà del nostre jutge de pau, traspassat feia pocs dies Josep Castany i Vilà.

De nou vaig posar en marxa la meva comparativa interna… Una de les coses que m’ha provocat contradicció és el fet que quan han mort persones que han estat punteres pel poble, i pel país, i pels seus vilatans i vilatanes, no se’ls faci un reconeixement públic a l’hora de la seva desaparició, ni tant sols per l’entitat o ideal a la que aquesta persona va destinar tantes hores i esforços.

Segurament si que es fa una lectura glossant-la a l’hora del funeral, però es un acte intim i efímer al que no tothom hi assisteix, per la causa que sigui… No en queda constància més enllà del moment.

Podria fer una relació de noms, però per no deixar-me’n cap no la faré. Noms de gent que abnegadament han tirat endavant projectes col·lectius d’allò més variat, i que tots tenim al cap.

També és cert que a l’hora de la mort, tots som bones persones. L’afalag a vegades és massa apegalós. Voltant per terres del Venetto, a Itàlia, vaig veure que per anunciar una defunció, no només pengen l’esquela corresponent, amb fotografia inclosa, sinó que també pengen per tot el poble uns fulls mida A3 com a mínim, on s’explica la vida, obra i miracles del difunt en qüestió. Em van dir que hi ha veritables especialistes en fer-los, i col·leccionistes que en guarden centenars i que en alguns pobles pots consultar-los a l’arxiu parroquial i al municipal…. Una altra manera de conèixer la petita història d’aquell poble. I la dels seus vilatans.

A més d’un poble de Catalunya l’alcalde rep el motiu o renom de l'”alcalde dels enterros”, doncs assisteix a totes les cerimònies fúnebres. No estic demanant que el nostre alcalde, o alcaldessa, present o futur, ho hagi de fer. I ara. Només constato el fet.

A la comarca en tenim algun exemple. No deixa mai de fer una crònica quan mor un veí o veïna. Quan va morir el meu avi, fa trenta anys, va venir al funeral l’aleshores alcalde de Cervera, amb qui l’avi hi mantenia una disputa, ves a saber el motiu, amb jutjats pel mig i tot. Era un dels que parlava més amunt. Ell anava a tots els enterraments, i ho feia, deia, com a reconeixement de la primera autoritat municipal, cap als seus veïns que havien aixecat el poble amb la contribució, no només econòmica via impostos i taxes, de la seva dedicació, del seu treball i del seu esforç, i que d’una manera o altra van deixar l’empremta del seu pas.

L’hi vaig sentir explicar que una vegada, a part del difunt només hi havia el mossèn que oficiava la cerimònia. Ningú més. Aquella persona no tenia a ningú. Vivia sola des de feia qui sap els anys i no se li coneixien parents. Ni tan sols es coneixia el seu nom, només el renom. Quina buidor…!

En alguns diaris també hi ha veritables especialistes en redactar obituaris. A La Vanguardia per exemple. Acostumen a ser força extensos i massa sovint de persones llunyanes de les nostres vides.

Jo llegeixo sovint EL PUNT AVUI, edició de Girona. De tant en tant a la pàgina de necrològiques, hi trobo una nota sobre gent corrent, del carrer, de peu pla, ja sigui un pagès o un cambrer, un fuster o una planxadora, un repartidor de Coca-cola o una dependenta d’una lleteria….

Tots han deixat la seva petjada, i gràcies aquests escrits, gent que no son ni amics, ni coneguts, ni saludats, i ni tan sols els hem tractat mai, en sabem d’ells i de les seves vides, i ens en queda una enyoradissa constància.

Amén.

Josep Miret

Pujals del Pagesos, 9 de març de 2019

COMPARTIR

3
Deixa un comentari

avatar
2 Fils de comentarirs
1 Respostes
0 Seguidors
 
Comentari més actiu
Missatge més comentat
3 Autors
Carme TerricabrasMagi ReigFàtima Izquierdo Roma Autors recents
  Subscriu-te  
més nou més antic més votat
Notifica
Carme Terricabras
Convidat
Carme Terricabras

Un molt bon article sobre la necessitat de recordar la gent que forma part de les nostres vides. Gràcies Josep.

Fàtima Izquierdo Roma
Convidat
Fàtima Izquierdo Roma

Exquisit Miret, com ens fas reflexionar!!!

Magi Reig
Convidat
Magi Reig

Com sempre en Josep, toca un tema relacionat amb la petita, o no tant, història del poble. Estic força d’acord amb tu, però jo crec que hi ha persones que no cal esperar que es morin, doncs tothom sap de la seva dedicació a servir la comunitat. I s’en van d’aquest món i de les nostres vides sense rebre ni una paraula d’agraïment per tot el que han treballat pel poble. Estic segur que ells tampoc no han esperat mai cap tipus de reconeixement. Aprofitant aquesta ocasió dono les gràcies a tots aquells que d’una o altra manera han treballlat… Llegeix més »