No m’ho demaneu

No em demaneu que us compri loteria, perquè us hauré de dir que no. De la nacional d’España, vull dir.

Ja sé que la vostra entitat s’hi guanya uns calerons venent-la, doncs mai jugues tot el que pagues. Ja ho sé. I com més en veneu, mes engrossiu la minvada caixa.

I si el número escollit a sobre és premiat amb un reintegrament, la pedrea en diuen, més al vostre favor, i al de l’entitat. Tots sabem que hi ha molta gent que per la quantitat que et tornen no es digna anar a fer cua a una entitat bancària a les impetuoses hores que han establert per a tal finalitat, o empaitar al membre de l’honorable junta corresponent.

Seria diferent si el vostre número fos un dels premis importants, el gordo i els segons i tercers i quarts… donen un munt de calés per cada euro jugat.

Mira que hi he jugat anys i panys. I només un cop el número de Canya que no és Conya em va donar una alegria per treure el meu compte corrent de pena. Mai més. Bé, un any va tocar el primer premi al bar on anava a esmorzar… però no l’havia comprat.

Un tiet de la meva mare era jugador de mena. Cada dia comprava el número dels ‘cegus’, ara de la ONCE. Cada dia el mateix. El 336. Aleshores només tenia tres cifres i les ‘províncies’ de Barcelona i Girona, feien un sorteig, i Tarragona i Lleida un altre.

Mai l’hi va tocar ni cinc.

Quan em vaig matricular a l’Escola del Treball, a Barcelona, amb catorze anys, em van assignar un número. Davant meu van passar 335 nois i noies de catorze anys, per tant a mi em va tocar el 336. Em va fer molta il·lusió i molta gràcia. Quan l’hi vaig dir, van baixar no sé quants sants del cel, l’un darrera l’altre, Encara el sento amb la seva lletania que allò no podia ser, que era una desgràcia, que hauria de canviar de número, i no sé quants improperis més. Estava convençut que jo havia fet mans i mànigues per obtenir aquell numero. No hi va haver manera de convèncer-lo de que era una casualitat de l’atzar.

La qüestió és que va canviar de número. Del nou, mai em va dir res per si de cas.

A la loteria també jugava tot l’any a un número fixe, no recordo quin. Suposo que algun reintegrament devia fer, pobre home, i potser algun premi petit. Res més.

El tiet va morir, coses que passen a les famílies. Anys després, un dissabte érem tots a casa i la tieta també, mentre ens barallàvem els germans per qualsevol futilesa, de fons s’anava sentint la típica cantarella de los niños de san Idelfonso, i va entrar la tieta a la sala on érem i va deixar anar:

-Ai Déu meu… que han dit el número del tiet!

Tots vam callar uns segons, i vàrem esclatar en una sorollosa rialla, ignorants de que en cas de tenir una butlleta amb aquell número, alguna cosa hagués canviat.

Doncs tornem al que us deia al principi. Ni me n’oferiu, ni us en demanaré. No vull que ni un cèntim dels meus diners vagin a parar a les arques de la hisenda espanyola.

El 30% si fos un premi dels grossos, crec. Però de la resta ni un cèntim. No vull que amb aquests cèntims es paguin porres, ni cascos, ni escuts, ni pilotes de goma, ni botes, ni pistoles, ni vaixells per hostatjar uniformats que si convé ens tornaran a atonyinar sense contemplacions tinguem l’edat que tinguem. Ni que amb aquest cèntims es paguin togues carregades de punyetes, de jutges i fiscals que estan a punt de condemnar a líders polítics i socials a un munt d’anys de presó per uns delictes inventats i mantinguts fins a l’exageració.

Ni per pagar sous ni prebendes a polítics que van sembrant l’odi i la mentida allà on van, a veure si treuen un vot més de sota les pedres. Que ens volen fer passar bou per bèstia grossa i el més bonic que ens diuen continuadament és que som uns supremacistes i uns nazis…

Evidentment, sí que voldria que aquests cèntims anessin a moltes altres coses, però la llista seria tan llarga que no acabaria.

Jo us en proposo una i vosaltres aneu fent la vostra llista personal. Ho podeu fer arribar a taradell.com com a comentari:

– Vull que els meus cèntims serveixin per pagar dignament i puguin treballar en condicions dignes, a centenars d’investigadors de tots els camps, que es veuen obligats a emigrar, buscant una vida digna i unes condicions laborals favorables.

La resta, és feina vostra.

I no m ́ho demaneu que us compri loteria, perquè us hauré de dir que no.

De la nacional d’España, vull dir.

I creieu-me. Em sap molt de greu de dir-vos que no, perquè la vostra causa és la més bella i noble del món.

Que tinguem sort…!

Josep Miret

L’Aranyó, 25 de novembre de 2018