Diumenge migdia. El sol pica fort, però l’airet del Matagalls fa el dia més passador en aquesta raconada de Taradell on el destí m’ha posat sostre.
L’Eva i l’Alex, amagats dins la tenda d’indis, juguen amb el cargol que una nena li ha donat en acabar la cursa de cargols. Tresor preciós per qui viu el primer concurs de la seva vida.
I és que, veure els ulls de l’Eva, la “gran”, seguint la cursa de cargols o observant les meravelloses casetes dels grills, ja és prou recompensa i font d’agraïment profund per qui, recuperant-se com a agrupament, atrau xics i grans amb el 51è. Concurs de Cargols, Grills i Granotes.
Tornar una tradició, quan ja fa quatre anys que no es belluga, no és fàcil. Però el pinyol que s’estima el Cau, ho ha fet possible i ha engrescat força gent per unes hores on la calor convida a restar a casa.
El Concurs és, per a mi, font d’unes vivències taradellenques que creia no poder mostrar mai als meus fills. Per sort, algú -proper no fa gaires anys, un xic allunyat des que la vida em va fer pare-, m’ha regalat aquesta edició on, els temps corren, les granotes no han estat políticament correctes i potser podríem pensar en substituir-les pels nens i nenes del poble fent de granotes i saltant per la Font Gran.
Més enllà del fet granotaire, s’ha viscut una competida cursa de caragols, competida en velocitat que no pas en volum. Per Déu! Quin cargolàs que han portat les menudes de la riera!
La imaginació dels “grillaires” també ha fet les delícies dels menuts. cadascun a escollit la seva caseta: L’Eva, el coet; l’Alex, el Parc Juràssic.
I avui, dilluns anant cap al cole, l’Eva encara em parla de la cursa de cargols i em demana d’anar-ne a buscar un ja mateix per quan arribi la següent edició d’aquesta festa que, en els meus records d’infantesa, vivíem al Pla de Marenga -si la memòria no em falla-, però que m’ha semblat idíl·lic, en maridar la proximitat de les cases dels treballadors del Tint, on jo em vaig fer taradallenc, amb la Font Gran, on s’aplegava el poble per passar les canícules de l’estiu.
Veient les gàbies dels grills m’he fet petit, petit i amb una herbeta a la mà, furgant aquell forat d’un camp on s’amaga el grill que més canta. Els ulls riallers d’un avi que em mira cofoi, d’un avi que no recordo en la Festa dels Avis, una altra de les tradicions que mantenim a llaor dels nostres grans.
Menuts i grans, festes i tradicions, Taradell és un poble, diguen vila si vols, on les festes se sovintegen i, tot i la distància, mai t’hi trobes sol.