Sempre hi ha una persona que et dona la primera oportunitat. En el meu cas, va ser en Josep Autonell. Era el 1983, jo encara no havia fet els 17 anys, però tenia moltes ganes d’aprendre l’ofici al qual em volia dedicar. Va ser ell qui em va obrir les portes de Ràdio Taradell, que s’acabava d’inaugurar, i les d’El 9 Nou. Li he donat les gràcies moltes vegades, en públic i en privat, i avui que tinc l’ocasió ho torno a fer.
A l’emissora hi vaig estar un parell d’anys. Baixava amb bici de La Roca i anava a l’últim pis de la Torre del Tint. Allà jugàvem a fer ràdio. Programes musicals, d’entrevistes, informatius i, fins i tot, amb en Josep Bofill, vam retransmetre una final de la Copa del Rei de futbol entre el Barça i el Madrid, gràcies a un televisor en blanc-i- negre de 14 polzades que teníem a l’estudi. Al diari, vaig començar ajudant la Mercè Cabanas en la corresponsalia de Taradell, però quan ella de seguida va entrar a la redacció, a Vic, jo em vaig ocupar de tota la informació del poble.
La participació de l’Esbart Dansaire Sant Genís al programa de TVE Gente joven va ser una de les primeres notícies que vaig escriure. També una visita de Jordi Pujol a Taradell, amb un discurs a la plaça de les Eres, una polèmica per si a la festa major hi havia d’haver envelat o no, o una altra per les males condicions endèmiques d’un centre per a discapacitats mentals que hi havia al mig del poble.
Anava a tots els plens municipals amb Joan Reig d’alcalde, escrivia les cròniques de l’hoquei o narrava l’alegria del Centre Excursionista, amb Josep Munmany de president, quan Toni Sors va pujar el banderí de l’entitat al cim del món.
M’han vingut aquests i altres records al cap quan en Joan Morcillo m’ha demanat un article pels deu anys de taradell.com parlant de la importància de la informació local. M’hi vaig dedicar tretze anys, des del 1983 fins al 1996, quan vaig entrar de guionista al Terrat i, a partir d’aquí, va començar una història que ja coneix la gent de fora de Taradell. Aquest setembre que ve farà 20 anys de la primera vegada que vaig començar a aparèixer regularment a la televisió. Va ser al Malalts de tele, amb en Toni Soler i la Rosa Andreu, on jo era “el cosí de Taradell”.
Quan descobreixes algú a la tele, és com quan surt un bolet al bosc. Sembla com si hagués tret el cap de la nit al dia. No sol ser mai així. Els bolets i, sobretot, els periodistes venen d’algun lloc. Jo vinc, i amb molt orgull, de Ràdio Taradell i d’El 9 Nou, vinc de tretze anys d’informació local, on al cap dels anys m’he adonat que hi vaig aprendre, com a mínim, quatre coses molt importants:
1. La creativitat: un mitjà local és, per definició, diferent als altres. En un món periodístic on ser diferent espanta, i tothom vol acabar fent la mateixa portada; en unes xarxes socials on ara que podem parlar tots, tots acabem parlant del mateix, quan treballes en un mitjà local t’has d’espavilar a inventar, a ser creatiu, a pensar què hi posaràs a la portada, amb què obriràs. No pots buscar la solució en els altres. Pensar sempre i llençar-se a la piscina. A vegades, encertes i a vegades, no.
2. Trepitjar carrer: com a conseqüència del punt 1, les notícies no et venen fetes per gabinets de premsa. Les has de sortir a buscar tu. Són vives, les sents al bar o en converses de carrer.
3. La rigorositat: és molt fàcil escriure o parlar quan els protagonistes de la notícia estan a 6.000 quilòmetres de qui ho redacta. A la premsa local, els protagonistes són els teus veïns. Saben on vius i a quin bar vas. Has d’extremar la rigorositat, perquè no et pots permetre els errors. Saps que te’ls retrauran, de bones o de males maneres.
4. La valentia: això també ho aprens fent informació local. Rigorositat, tota, però valentia, més. Publicar allò que tu creus que és rellevant, i no sotmetre’t a les pressions del veí, de l’alcalde o de qui sigui. El periodisme com a eina de construcció de les societats democràtiques. I en això, al 1983, encara estàvem molt tendres.
Enhorabona, doncs, Taradell.com per aquests primers deu anys i gràcies Ràdio Taradell i El 9 Nou per haver-me ensenyat aquest ofici de periodista que tant m’estimo.
Albert Om, periodista
Tant de bo tots els professionals, siguin de l’àmbit que siguin, tinguessin paraules d’agraiment i de record per a tots aquells que els van donar les oportunitats per poder arribar lluny en les seves feines.
Tant de bo fessin també un auto-inventari com fas tu Albert.