Inici Opinió Ser part de les estadístiques

Ser part de les estadístiques

0
COMPARTIR

opinio-merce cabanas-granEncara em costa parlar de mi. I això que fa anys que, gràcies a aquestes cròniques, no faig res més. Però sovint ho dissimulo amb experiències d’altres. O des d’una més que qüestionable tercera persona que no existeix. Admiro els que ho fan amb una pulcritud exquisida, sense entrar en terrenys íntims. Però si segueixo exposant-vos les meves cuites és perquè segueixo vivint lluny. Formo part d’aquesta estadística que assenyala que unes quantes desenes de taradellencs som fora de casa per raons tan diverses que no es poden encaixar en un parell de categories.

És així que m’agrada llegir a taradell.com la secció protagonitzada pels que ens hem mogut. I constatar que des dels primers que vaig conèixer i que em van embadalir, un missioner franciscà a l’Amazònia colombiana i una culta secretària a una ambaixada parisina, hi ha històries de tots els colors.

És el quart canvi de país que fem. El primer va ser voluntari: ens semblava una oportunitat única com a família d’apropar-nos a una altra cultura i reconèixer-nos. Havia de ser un viatge d’anada i tornada. D’entrada por salida que en diuen al país que ens va acollir, Mèxic. Però la crisi econòmica, que segons els polítics i les estadístiques estem deixant enrera, va entravessar-se al camí i ja no vam poder tornar. Vam viure a dos països que tenen més en comú del que semblaria a primera vista, però en circumstàncies personals ben diferents , els Estats Units de Nordamèrica i Indonèsia.

Ens hem fet prou grans com perquè el somni de tornar a casa encara quedi en això, en una il.lusió. El mercat laboral no hi permet entrar els joves per manca d’experiència i als madurs ens expulsa perquè en tenim massa. Per això no suporto les generalitzacions, com quan se’ns diu que renunciem a viure a casa perquè exigim més del que toca.

Avui primer de setembre comença un nou curs. Escolar encara no a Catalunya, però quasi. Alguns universitaris ahir van començar les classes i aquí a Mèxic, on probablement tancarem la roda d’expatriats, ja fa més d’una setmana que la rutina s’ha imposat. Els catalans que hi porten anys han fet els tràmits per votar, expectants per veure si les paperetes per una vegada arribaran a l’hora. I alguns amb l’ànim de votar pels desitjos dels avis republicans ja desapareguts. La majoria amb l’ai al cor. Il.lusionats com mai, després d’anys i panys treballant pel que anomenàvem dret a l’autodeterminació. Un dret humà que se’ns impedeix exercir i que volem per començar de nou un país més just.

COMPARTIR
Subscriu-te
Notifica
guest
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments