Tendre Tocasons

Ja ha passat una setmana d’aquell dia, però jo encara el tinc en el record com un bell tresor, fràgil i tendre.

Fràgil i tendre, perquè, malgrat els anys viscuts, en Toca-sons és fresc i jove com un esperit recent nat. Ho és, car es renova després de patir un inesperat sotrac d’aquells que la vida et porta.

Els que em coneixeu, potser sabeu que vaig entrar a la Comissió d’en Toca-sons no fa pas gaires anys i que, per motius estrictament personals, l’he hagut d’abandonar quan més falta feia.

Per això, per un sentiment íntim i personal, per un vincle arrelat amb força al cor, havia de ser a Taradell aquell històric 25 d’agost de 2013.

Per això, i perquè els sotracs només es vencen si algú hi posa la banya i la il·lusió que jo no hi he pogut posar.

No ha estat l’edició número 21 de la Festa, sinó la 20+1. 20 anys es van tancar al 2012 i, com un mite, com una llegenda, allà va cloure’s una Festa, una experiència plena d’il·lusions i neguits, d’èxits i fracassos, de tot i de res, però que ja no existeix més enllà del record dels que hi vam ser i dels secrets dels que ens han deixat.

La del 2013 doncs ha estat la primera edició del nou Toca-sons.

Un Toca-sons alçat sobre les espatlles d’aquell gegant que seguia les Juntes des de l’ampit de la finestra on es posava a fer la cigarreta, d’aquell tros de pa que ens il·luminava amb aquella cara de tros de pa cada cop que el crostó se li tocava.

Un Toca-sons armat amb velles glòries revingudes del passat, i amb saba nova i jove que renova i fa fort el tronc.

Un nou Toca-sons que es vol més participatiu, més popular, més propi d’aquest Taradell tan cofoi de llurs entitats.

Ha començat a caminar un Toca-sons que obre les mans al poble, es fa més humà i trenca cotilles que el seu esdevenir ha anat embastant.

Jo, el desertor de tot plegat, en surto amb la idea que han aconseguit el propòsit, que els que han manat el vaixell, i tots els navegants que no hem saltat de la nau, han enfortit el bandoler davant dels seus il·lusos enterradors, com deia el filòsof.

M’ha agradat la música i la lletra de tot plegat. L’edició d’enguany ha superat, si se’m permet, les expectatives fins i tot dels més implicats en la cosa. Les ha superades i ha deixat, n’estic segur, ben bocabadats als que, per les raons que sien, han decidit deixar passar aire abans d’implicar-se en una festa que els espera amb anhels de noves aportacions i millores.

Per a mi però, ha estat especial també, perquè l’he viscuda a pas de menuda. Una menuda engalanada per a l’ocasió i enderiada, ja als seus nou mesets de vida, en seguir als menuts Toca-sons del Toca Canalla. De seguir-los fins la rodona del Principal, del Karra, de la Caixa de Manlleu. Allà, la baldufona badalla, les emocions poden amb el seu remenut cos i, amb un pum! Que imita les trabucades, marxem cap a casa on, aliena a tot lo món, s’abraça a son pare i s’adorm.

És doncs des de la carretera de Viladrau des d’on gaudim del castell de focs que, homenatjant en Lluís Tuneu, permet escapar al bandoler de la forca. És doncs des de la distància que assaboreixo els feliços rostres de la gent de bé que han fet possible el somni reviscolat.

És doncs des de casa, des d’on gaudim del silenci final d’una festa on un gran home somriu des d’allà on és, en veure com una menuda es fa la festa a mida i s’inicia en un joc d’adults que fa colla, que fa vila i que s’alça de nou per a no morir mai.