Incomunicada ben comunicada

Beautiful exclama, mentre passo pel costat, un estranger davant d’una torre del passeig Sant Genís. M’ha fet adonar d’un element arquitectònic que mai havia vist. És una situació que et passa sovint quan tornes, després de mesos, a casa. Ho veus tot amb una mirada una mica diferent, encomanada per la teva darrera quotidianitat i intentes veure més enllà del nas. Per això és un plaer trobar-te qui t’hi ajudi.

Encara més plaer és trobar-te a la cua del supermercat una convilatana que et llegeix. O qui et critica alguna opinió forassenyada. Com deia el degà dels articulistes catalans, en Josep M. Espinàs, que des de fa més de 30 anys dia rere dia ens enriqueix des de les pàgines d’un periòdic en català, és més difícil escriure un article mensual que un de diari. Un cop al mes costa molt triar què compartir. Un cop cada dia l’actualitat se t’emporta.

Per això he donat moltes voltes a l’escrit d’avui. Mentre fullejo El Periódico i hi trobo un especial d’economia on sis acadèmics mostren els seus coneixements. N’hi ha un nascut a Taradell i un altre que hi viu. Mentre prenem un refresc a Can Costa i visc una de les gràcies d’aquesta vila, gent de tota mena podem compartir la Terrassa. En una taula en Quico Homs, número dos de la Generalitat, sopa amb la família tot celebrant un sant. A la taula del costat una colla, imagino que del càmping, comenten la política actual cridant el nom de la Merkel enmig d’una conversa en castellà. Una parella de la capital que s’ha jubilat al poble on tenen els néts intenten que els serveixin. Arriba un marroquí que fa anys i panys que viu a Taradell amb una criatura… una barreja socioeconòmica digna d’estudi que crec que val la pena destacar. Mentre pujo al Castell de Can Boix i em segueixo emocionant amb les vistes d’aquestes serralades que ens envolten mentre gaudim d’un bosc en creixement.

Sí. Han passat 30 anys des de l’incendi. No m’interessa recordar on era aquell dia ni què vaig fer sinó què hem fet en aquests anys. Com a vila, com a país. La il·lusió de la Transició es va transformar en desencís. Com es va dir en l’emotiu acte de l’oportú documental d’en Joan Morcillo el bosc s’ha refet, s’ha tornat més autòcton i, pel que he vist avui, s’ha tancat més o potser hauríem de dir que s’ha privatitzat. Ha crescut bé allà on s’ha netejat de maleses i s’han deixat només els plançons més escaients. Em trobo fonts que ja no són de lliure accés, és clar que tampoc hi ha estiuejants com 40 anys enrere que les segueixin.

Tot plegat podria ser una metàfora del que ens pot passar. Hem de netejar, endreçar moltíssim, deixar-ho tot a punt perquè les romegueres no prenguin el lloc dels arbustos. I que els arbres creixin drets, encara que n’haguem de tallar uns quants o fer de dret foc nou. I tenir clar què és important i què és accessori, mentre insistim en els valors de sempre, d’esforç, de treball, tenacitat, de solidaritat, de compartir però sense perdre la dignitat.

Ai! Quin rotllo! El que volia és agrair-vos l’hospitalitat, desitjar-vos un molt bon estiu i una alegre Festa Major!!!!