Records amagats

La història d’un país, d’un poble, d’una persona està bastida amb els trossets d’esdeveniments que avui en dia ens arriben per multitud de fonts i que tots conservem a la nostra memòria, tant breu i tant fràgil.

El mateix fet pot ser recordat de forma molt diferent. Busqueu-ne un qualsevol, millor si està ben documentat i datat, i també a varies persones que l’hagin viscut i veureu com s’interpreta de forma molt diferent.

Molts records, i sensacions, els tenim passius, inerts, somorts, dins d’aquesta calaixera fantàstica que és el cervell. Hi son esperant el moment oportú per saltar-nos a sobre i fer-nos pessigolles a l’estómac i humitejar-nos els ulls.

I per fer-ho només els hi cal un estímul.

Pot ser visual: un conte de quan érem petits, un joguet, la contemplació d’un paisatge…

O l’olfactiu: l’olor d’un sabó, d’una colònia, l’aroma d’una casa, d’un cuinat, o d’unes herbes, ja siguin per beure o per fumar, tant se val…

O l’audiovisual. Veient un reportatge, sentint una cançó o tant sols unes antigues fotos.

Qui ho hagi viscut, l’hi pot fer recordar detalls insospitats del que estava fent, on era o amb qui estava quant tot allò passava, i de prop o de lluny les estava vivint i palpant.

És per això que m’entusiasma tant la feina que fem des de el gener del 2009 el Grup de Recerca Local FENT MEMÒRIA.

Veient les entrevistes fetes fins ara, unes 140, algunes de més d’una hora de durada, em venen a la ment tres paraules, tres pensaments, tres paraules, tres mots:

TERRA, on s’han fet les primeres passes, on s’ha crescut, on s’ha estimat, on s’ha anat a l’escola, on s’ha jugat, on s’ha patit, on s’han sebollit els avantpassats, on s’han plantat les arrels…..

TREBALL, per tirar endavant, per aprendre un ofici, treballs per viure i treballs a viure.

POBLE, aprendre, fer grup, fer colla, fer pinya, cantar, estimar l’entorn els carrers i les places, la comunitat , les costums i tradicions, trencar normes i emprendre nous reptes.

Els nostres avis i àvies ens parlen de la família i la vida domestica, de l’escola i de la vida del poble, de la feina o de les feines, ja que molts en feien més d’una, també de moments històrics importants i convulsos: la guerra, el tancament de fàbriques o les primeres eleccions democràtiques….

De menjar i de cuina, i tots ens parlen molt del pa. I també de la gana.

Cada entrevista és una petita lliçó magistral d’història. Un tou d’portacions irrepetibles i úniques.

Imaginem que cada una és un pa, un pa d’aquests grossos, de quatre quilos i el tallem a llesques… i n’hem d’escollir una. Això no vol dir que les altres no en siguin de bones, de cap de les maneres. Tant bo es el crostó com la llesca del mig…

Ara que ens volen tornar a prendre el dret tan elemental de parlar, de treballar, d’estimar, de gaudir, de llegir, de caminar, de pintar, d’escriure, de somiar, de cavar l’hort, de passejar, d’anar al cinema, en definitiva, de viure i sentir en català, m’imagino quan d’aquí cent, o dos-cents, o tres-cents anys i algú es miri aquestes cintes, potser dirà:

Caram… heu vist on eren els taradellencs? Heu sentit com parlaven? Heu vist com treballaven? Heu vist com vivien? Heu vist que feien?

Però estic segur que qui ho vegi, somriurà, amb els ulls humits i pell de gallina també dirà:

Moltes gràcies per la vostra fortalesa i coratge, per les vostres ensenyances i la vostra saviesa, però sobretot gràcies per  l’estimació i la paciència davant les noves generacions i davant tots els canvis que a gran velocitat s’han succeït aquests darrers anys.

I penso amb els meus avis, que no eren de Taradell, el Ton i la Neus, de Cervera, i el Ramon i la Carme, de Verdú.

I si vull tornar a sentir les seves virtuts i els seus valors, i si vull retrobar les seves mirades, només cal que em miri i escolti qualsevol d’aquestes cintes…. i els torno a retrobar en qualsevol d’aquesta bona gent que ha tingut l’ànim i el valor de seure davant d’una càmera, i dir-nos quina i com ha estat la seva vida. Que consti.

Amb tota l’estimació i agraïment.