Inici Opinió Toca-sons o Rocaguinarda? Festa Major!

Toca-sons o Rocaguinarda? Festa Major!

0
COMPARTIR

Escric des de les platges de Rota, entre les presons del Puerto i la base nord-americana d’aquesta població que és un xic més avall de les serres on cavalcava en Curro Jiménez, prototipus del bandolerisme andalús i icona televisiva del segle XX. Reflexiono un 18 d’agost, en vigílies dels actes del 20è aniversari d’una activitat que dinamitza la Festa Major de Taradell. Una activitat que, com va dir en Lluís Verdaguer, ha fet que molts taradellencs acabin abans les vacances per a participar-hi. Una activitat que, dic jo, atrau visitants i turistes que acaben les seves vacances a Osona enmig de trabucades i teatre de carrer.

Quan vaig entrar a la Comissió de Festes ja havia llegit Mossèn Pladevall i coneixia la major glòria del nostre homenatjat: la seva defunció a la fossa on es va amagar després de ser malferit per un tal Montserrat Camprodon i, encara més, sabia que de la recompensa d’aquella topada n’havia nascut l’edifici on van estudiar tantes taradallenques i que, hores d’ara, ha estat enderrocat dins de la reforma del nostre centre urbà.

Malgrat saber tot això, jo també em preguntava, doncs els somnis d’infantesa van lligats a les cuines d’en Rocaguinarda, per què la festa no era per en Perot?

Anys de guions per al judici, de comparsa de Gog&Magog, de documentar-me sobre les tradicions populars, de conèixer les essències d’aquesta vila, … m’han convençut de l’encert de la tria. En Perot és un gegant que seria objecte de disputa amb d’altres indrets de la comarca on va néixer i esclatar. La seva fama, fora de l’àmbit estrictament osonenc, li dóna un tal Miguel de Cervantes a les pàgines de El hidalgo Caballero Don Quixote de la Mancha i, el fet d’haver pactat la seva sortida del bandolerisme amb el poder establert, no el va fer tan popular pels folckloristes que van construir-nos com a pàtria durant el segle de Prat de la Riba, Mossèn Cinto i els il·lustres prohoms de la catalanitat. En Perot restà relegat molt més avall que en Toca-sons i, encara més, que en Serrallonga, la gran icona del nostre veïnat.

I què té en Toca-sons? Un nom comercial i turísticament atractiu, una representació de l’esperit taradellenc, d’aquesta manera de ser que ens fa amants de camps i boscos i rerepaís, però que ens fa gent d’ordre i amb somnis d’heroïcitat. Somnis com el d’en Montserrat Camprodon. Somnis com el d’aquest vilatà que actuà en defensa pròpia, però que va fugir escopetejat.

El relat final d’en Toca-sons és una fotografia del Taradell etern, un relat que la festa converteix en sardanes a la plaça i un judici que mai es va celebrar. Potser busquem en el judici, la redempció d’un assassinat perpetrat per un dels nostres avantpassats?

En qualsevol cas, la polèmica entre els bandolers és estèril. La Festa és un homenatge al seny i la rauxa del tots ells i de les seves víctimes. Però sobretot és el record d’un temps en què el nostre municipi naixia al cim del Matagalls i se separava del Viladrau de la Sala, del Viladrau també bandoler com aquesta nostra vila que ho celebra des de fa 20 anys.

COMPARTIR
Subscriu-te
Notifica
guest
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments