Si jos fos alemany o italià possiblement passaria de la política. Tots sabem que és una olla de grills aquí i a la Patagònia. L’ego humà és infinit. Però, és clar, si mires a l’altre costat no m’agradaria pas viure sota els règims de Rússia o de Xina. A més a més, tinc la consciència de viure en un país ocupat i, per tant, cal ballar el ball que ens toca.
I ben aviat ens tocarà les eleccions al Parlament de Catalunya. Ja en parlarem més endavant de tort i de dret. Avui voldria fer unes anotacions per demostrar que el sistema electoral és poc just. D’entrada s’ha de dir que Catalunya és l’única comunitat autonòmica que no té una llei electoral pròpia. Ni en això hem estat capaços de posar-nos d’acord. Alguns partits volen que només es tingui en compte el vot de cada ciutadà, mentre que d’altres pensen en un sistema més proporcional que tingui present els territoris. Sigui per naps o per cols, aquí no hi ha acord i, per tant, fem servir el sistema general espanyol.
Amb l’arribada de la transició es va pactar un sistema que afavoreix el bipartidisme i que té pocs miraments amb els partits petits. El recompte de vots amb el sistema de la llei d’Hont confirma aquesta situació. D’altra banda, cada comunitat autònoma hauria de ser una circumscripció electoral única. Però es va preferir que fos la província, aquesta demarcació que es va inventar el 1833 i que no té res a veure amb les comarques o los vegueries catalanes. Amb tot, la província ha arrelat també entre els catalans. Una mostra més del nostra submissió “ provincial” a Espanya i pèrdua d’identitat nacional.
En llatí província significa terra de vençuts. A casa nostra es produeixen situacions ben curioses. Viladrau, per exemple, pertany a la província de Girona, tot i que té el prefix provincial telefònic de Barcelona. Tots sabem que Taradell és de Barcelona. Si Catalunya tingués el control polític del territori arribaríem a la conclusió que ni nosaltres som de Barcelona ni Viladrau de Girona. Les dues poblacions som de la comarca d’ Osona i punt.
Un altre inconvenient i no pas petit és que en els debats de les ràdios i televisions públiques només hi fan cap els partits amb representació parlamentària i els qui tenen més escons són els que disposen de més temps. Ja es veu que és un abús, perquè perpetua la presència dels partís amb representació parlamentària, els partits del sistema no deixa sentir la veu dels partits nous que serien un bon aire fresc. En definitiva, es tracta d’afermar el poder existent i els que volen fer-hi cap necessiten molt valor i constància.
També s’ha de dir que les llistes del partits gairebé mai són democràtiques. Pocs són els que fan unes eleccions primàries per decidir-ne el representants. Els secretaris generals decideixen a dit i els militants gairebé no decideixen res, a part de pagar un quota. El sistema permet una gran centralització. Curiosament, França que és un dels països més centralitzats d’Europa té uns 600 parlamentaris a l’Assemblea nacional. Aquests parlamentaris no depenen de París, sinó dels seus votants. Periòdicament han de retre comptes als electors i no pas dir amén a les cúpules dels partits. Tampoc els votants catalans a l’estranger, que són gairebé mig milió, no ho tenen gaire fàcil. Tot són dificultats
Finalment, és una apreciació particular: seria bo que cap polític pogués ser-ne més enllà de dues legislatures. Així evitaríem que la gent visqués del a política i que els govern tinguessin més llibertat a l’hora de prendre decisions sense estar pendent de les enquestes. Sembla que ara tindrem set candidatures indepes: ERC, Junts, Cup, Aliança Catalana, Alhora, Front Nacional de Catalunya i Convergents (només per a Tarragona). Les més petites i noves formacions tindran moltes, moltes dificultats per arribar al gran públic per tot el que he apuntat. Però segur que els seus votants que són molt conscienciats sabran trobar les paperetes de votació en els col·legis electorals .Cal que tot l’independentisme hi trobi el seu espai i que no es perdi cap vot. Tothom ha de trobar-hi el seu espai. Si més no, passem llista un cop més per veure on som. Com deia Joan Fusté, la política que no facis tu la faran contra tu.
