El 9-J, Eleccions Europees: el perill de l’extrema dreta

Els polítics pensen molt en si mateixos, massa. No d’altra manera s’explica que en unes poques setmanes de diferència hàgim tingut a Catalunya  les eleccions autonòmiques i ara les europees el 9 de juny. Però el president Aragonès va avançar les autonòmiques amb l’esperança que el president Puigdemont no s’hi pogués presentar. La jugada no li ha sortit pas bé. Els odis entre els partits independentistes no han minvat gens ni mica.

Tot sigui pel poder. Les eleccions no són més que fàbriques de poder, de distribució de cadires ben remunerades. El sistema ja està viciat de principi, perquè ningú ho hauria d’estar en un càrrec públic més de dues legislatures. D’aquesta manera tindríem governs més decidits i no pendents de les urnes. Per postres a Espanya tenim un cúpula judicial d’arrels franquista i, per tant, la democràcia és moltes vegades merament formal. Ara no cal pas un cop d’estat, ara amb les toques n’ hi ha ben prou. Però és el que hi ha.

Comprenc que molta gent passi  de les eleccions europees. De fet, a Catalunya el gremi d’abstencionistes és gairebé la força política més multitudinària. I consti que no solament s’abstenen els indepes com se’ns repeteix una i altra vegada. Aquesta tendència sembla que continuarà ara, justament quan aquestes eleccions poden ser de les més importants. Es tracta de barrar el pas a l’extrema dreta que fa estralls en la majoria de països i no precisament en els més pobres.

La immigració descontrolada ha sacsejat el mapa europeus. Països econòmicament estables con Dinamarca o els Nòrdics volen prendre mesures per evitar aquest desgavell. Mesures que poden ser dràstiques, perquè no es va saber tractar el problema des d’un bon començament. I a casa nostra sembla que vivim a la Lluna. Hem confós acollir amb obrir-se de cames. Encara bo que Sílvia Orriols ha fet despertar tothom de la migdiada. No cal pas estar d’acord amb el tot el seu programa sobre la immigració, però sí que el tema ja és sobre la taula. Mai no es pot negar la realitat.

Pel que fa a les eleccions europees només tenim una candidatura d’obediència catalana: LLIURES x EUROPA. JUNTS. Com se sap, Espanya només és una circumscripció electoral. Això vol dir que és difícil per a una candidatura catalana treure diputats, perquè serà complicat aconseguir vots a Segòvia o a Almeria, posem per cas. Però també caldrà veure els que s’aconsegueixin al País Valencià o a les Illes Balears. Per la seva part, ERC es presenta formant coalició amb BILDU, BNG i ARA MÉS amb denominació de ARA, REPÚBLIQUES. O sigui que ha de compartir el pastís.

Ara bé, les dues forces catalanes fan pinya per aconseguir l’oficialitat del català a Europa, aquesta promesa de Pedro Sánchez que semblava que anava endavant, però,  quina casualitat!, s’ha estancat en la recta final .

Veurem si ens en sortim. Un error greu ha estat demanar l’oficialitat del català juntament amb el basc i el gallec. Els bascs sempre van a la seva quan poden tenir poder i demanar el gallec és com donar aigua a qui no té set. D’altra banda, penso que s’hauria d’ haver proposat l’oficialitat del català/valencià per evitar secessionismes lingüístics. Als Països Baixos i Flandes comparteixen la mateixa llengua amb dues denominacions diferents i ningú no s’esquinça les vestidures.

En fi, ja tenim unes noves eleccions. No és pas que els catalans hi puguem fer molta cosa per falta de poder, però sí fer-hi cap. Cal ser pràctic i aprofitar totes les escletxes.