Eleccions catalanes: Puigdemont, revulsiu i esperança

Ja tenim a tocar les eleccions catalanes. De fet se’n para poc als carrers. La gent xerra més sobre la grandesa del Girona i la feblesa del Barça. Potser tot ha estat eclipsat pel numeret de Pedro Sánchez. Tal vegada li donarà ales al seu candidat Illa, que compta amb el suport de poderosos mitjans d’informació i del botiflerisme dels sindicats d’aquí.

En les darreres eleccions, les espanyoles, uns 700.000 anteriors votants indepes s’hi van abstenir. Ara amb la presència dels partits Front Nacional, Alhora i Aliança Catalana tenen on triar. Cal destacar el boicot que els totalitaris d’esquerra han fet a Sílvia Orriols d’ Aliança Catalana. No cal estar d’acord amb totes les seves tesis, però no hi ha dret que no la deixin parlar. De fet aquesta persecució l’ha disparada a les xarxes socials. Si més no ha posat sobre la taula el tema tabú de la immigració, que és un fet que ha capgirat la nostra personalitat nacional. En un tres i no res hem passat de sis a vuit milions. I segons les estadístiques del Banco d’Espanya d’aquí pocs anys ja serem deu milions. Vol dir això, entre altres coses, que la llengua catalana estarà ja en fase terminal i només la parlarem/parlareu quatre gats. Semblaria just que aquestes formacions petites fessin cap al Parlament. Elles ens recordem que el referèndum de l’1 d’Octubre de 1917 encara és vàlid. Ens recordem que tenim la força de la raó, tot i que desgraciadament la raó de la força la tenen els altres.

D’altra banda, aquesta sistema electoral d’ara afavoreix els grups més forts que es perpetuen en el poder. Si ningú no pogués viure de la política més enllà de dos mandats aleshores els governs serien més decidits i no passaria com ara que molts projectes estan empantanegats com l’ampliació de l’aeroport del Prat perquè el PSOE no vol molestar els seus els electors de Gavà i d’aquella zona. O es produiria l’arribada d’aigua des de Tarragona a Barcelona, però ara no es pot fer perquè ERC no vol perdre votants en aquelles terres. I tampoc Junts no pot acabat amb els Correbous per les mateixes raons electoralistes.

O Illa o Puigdemont

En fi, el president Aragonès ens ha convidat a unes noves eleccions nou mesos abans d’acabar el mandat. Ha estat un govern feble, gris i paralitzant. Amb tot, s’ha de reconèixer que en últims mesos s’ha posat les piles per protegir el català sobretot al sector audiovisual i a les escoles. La data del 12-M la va fixar amb l`esperança que el president Puigdemont no s’hi presentés perquè encara no s’haurà aprovat la llei de l’Amnistia a l’hora de formar un nou govern. Però, ves per on, el tret li ha sortit per la culata i no solament això: les eleccions seran principalment un cara a cara entre Illa i Puigdemont. Naturalment, sempre que la llei d’Amnistia sigui aprovat de totes totes i que entri en vigor abans del debat d’investidura.

Comprenc que alguns considerin gairebé una traïció que Puigdemont s’hagi avingut a negociar amb el PSOE.

Però si mirem la situació amb els llums llargs veurem que és molt més que una negociació autonòmica. En efecte, entre els acords s’observa que primera vegada Espanya reconeix que hi ha un conflicte i accepta una mediació internacional. Per primera vegada també s’ha aconseguit que es parli en català al Congrés i que tingui moltes possibilitats de ser oficial a les institucions europees. Aquesta qüestió mereix un capítol a part en uns pròxims articles. També s’han obert carpetes sobre l’Operació Catalunya, l’espionatge a persones catalanes i sobre els atemptats de Barcelona i Cambrils i s’obren portes a la transferència de polítiques immigratòries.

La Llei d’Amnistia, la clau

La cirereta de tot plegat és la llei d’Amnistia que ha de permetre el retorn de Puigdemont i de tots els exiliats Gràcies a unes esmenes de Junts, el seu partit, en teoria no pot ser “caçat” pel poder judicial espanyol i ha de tornar a casa ben aviat. Tractant-se d’Espanya tota precaució és poca. Aquesta llei ha encès els ànims d’una majoria d’espanyols que consideren que Sánchez s’ha venut als indepes per continuar al poder. Faríem bé de valorar aquesta gran victòria. Quin és el polític més odiat pels espanyols? La resposta és molt simple: Puigdemont. Per això sol ja li hauríem de fer confiança.

Però que no s’enganyi ningú: Puigdemont no ens portarà a la independència en aquesta pròxima legislatura. Ara bé, pot potenciar el català de forma notable i plantar cara Madrid per la reducció del dèficit fiscal. Si Sánchez no s’hi avé farà caure el seu govern. No en tingueu cap dubte. Madrid ens pot donar la llei d’Amnistia perquè no els costa diners. Però no ens tornarà ni cinc del que ens ha robat ni tindrem un finançament propi sense la pressió dels set diputats de Junts al Congrés. Si triomfa Illa o hi ha un nou tripartit, Catalunya s’estimbarà encara més. Poca llengua i menys diners.

És possible que no es pugui formar govern i calgui anar a noves eleccions a l’octubre. Mentrestant, amb el nostre vot podem decidir molt. El cor em demana votar algun partit minoritari i el cap a Pugidemont. Vosaltres mateixos. Trieu i remeneu.