Taques negres a la samarreta blanca del Reial Madrid

El món de l’esport d’alta volada de tant en tant es veu sacsejat per algun escàndol. No obliden que hi ha molts interessos, sobretot econòmics en joc. Ja se sap que qui remena oli les mans se n’unta. I quan hi ha pel mig la rivalitat Madrid-Barcelona aleshores tot es magnifica, tot és exagerat.

Un dels últims episodis d’aquesta rivalitat ha estat el cas Negreria. Com se sap el Barça va pagar a aquest exàrbitre més de 7 milions d’euros per unes informacions sobre els àrbitres que gairebé han durat dues dècades i amb quatre diferents presidents. El rebombori ha arribat per una inspecció fiscal a la comptabilitat dels negocis de la família de l’excol·legiat. Això no obstant, el Barça ho tenia tot declarat. El problema rau en la quantitat pagada que està fora del mercat. Sembla evident que algú hi ha sucat des de dins. Per tant, el Barça com a entitat n’ha estat la víctima. Ara els tribunals tenen la paraula. En principi el club no hauria de patir cap sanció esportiva per aquesta causa.

L’entitat blaugrana va demanar informes arbitrals quan Negreira n’era el cap tècnic, però no tenia cap responsabilitat ni en les designacions per als partits ni en els ascensos i descensos dels jutges. Simplement es tractava de vigilar que el Reial Madrid no fes de les seves sense cap mena de control. Fer una llista dels favors arbitrals als blancs en les últimes dècades seria un no acabar. Tot amb tot, si el Barcelona fes públic aquest argument podria ser sancionat. Per llogar-hi cadires! O sigui que s’ha de defensar dient que volia uns informes tècnics sobre les característiques dels àrbitres per saber com arbitraven. El que sí que sembla clar és que el Barça no ha comprat mai cap àrbitre. A veure qui és el maco que ho demostri.

El súmmun de tot plegat és que el Reial Madrid s’ha presentat a la causa com a club perjudicat quan els membres dels comitès d’àrbitres han estat vinculats d’alguna manera a aquest club durant les últimes ser dècades. D’aquí ve l’enfuriament de Laporta. L’equip protegit del règim es vol convertir en víctima. Es necessiten nassos!

El Reial Madrid continua estenent els tentacles també en el bàsquet. Durant el franquisme el totpoderós Raimundo Saporta en va ser el rei, l’amo. Ho podia tot: dirigir els comitès de competició, canviar els àrbitres i els calendaris, nacionalitzar estrangers per la “gracia del Caudillo”, potinejar passaports, etc. Va tenir sempre TVE con a la gran aliada. Quan hi havia una sola televisió ens havíem d’empassar el famós torneig de Nadal a l’hora de la sobretaula. O sigui que fins i tot els torrons se’ns podien indigestar. Ara bé, haig de ser honest i reconèixer les seves grans habilitats i que el Reial Madrid sempre ha tingut uns grans equips. Una cosa no treu l’altra.

Fa uns pocs dies es va organitzar una trifulga en el partit de play-off de l’Eurolliga entre el Madrid i el Partizà de Belgrad. El jugador blanc Yabusele va agafar pel coll un jugador serbi, li va fer una espècie de clau de judo, el va tirar per terra i per sort només va lesionar-li un dit del peu. Podria haver-lo deixat paralític. Per tot, només ha rebut una sanció de cinc partits i encara ha estat aplaudit pel públic de la capital diumenge passat. Vet aquí una demostració del “señorío”. Per postres les sancions a la resta de jugadors implicats ha estat molt lleus, circumstància que perjudica el Barcelona que s’ha classificat per a la final four i que jugarà contra un d’aquests dos equips que gairebé aleshores ja disposaran de tots els jugadors sancionats .He posat aquests dos exemples per veure com es jutgen els fets segons els faci un equip o un altre. Quan es té el poder to va rodant. Avall que ve baixada!

El doctor Cabeza que havia estat president de l’Atlético de Madrid i que se les havia tingut fortament amb l’altre gran rival de la ciutat afirmava que “el color blanco ensucia mucho”. En efecte, les taques negres d’una samarreta blanca es veuen molt i fan mal d’ulls, molt…