Clara Ponsatí, un exemple de llibertat, honestedat i… activisme!

El filòsof català Francesc Pujols deia que el pensament català sempre sobreviurà als seus “il·lusos enterradors”. Feia referència a la identitat catalana que només pot ser si és ella mateixa sense la crossa en alguns casos de l’Estat i en la majoria de les ocasions amb el xarop del bastó. Voler ser català i espanyol a la vegada és com ser alhora del Barça i del Reial Madrid. És un bon oxímoron, com en diuen ara.

L’independentisme no està mort, malgrat els desitjos dels seus enterradors, tot i que ha estat debilitat per l’exili i presó dels seus líders, per la repressió espanyola, per la Covid i també per les lluites caïnites entre partits i persones. No ens hem de desesperar per això. Les rivalitats humanes són presents en totes les comunitats. Països que ara són independents estaven dividits en moltes capelletes abans d’aconseguir la llibertat. I és que la fauna humana és la mateixa a tot arreu. Els catalans en som part i, per tant, ni millors ni pitjors. La periodista espanyola Pilar Urbano afirma que l’independentisme és un volcà adormit.

Aquests pensaments m’han vingut al cap arran de la tornada de l’exili de l’exconsellera d’Ensenyament Clara Ponsatí que mai no s’ha volgut rendir ni pactar amb l’Estat. Ha pogut tornar pel canvi del Codi Penal que li aplica només el delicte de desobediència per l’organització del referèndum de l’1-O del 2017. Ara aquest delicte no és penalitzat amb la presó. Algú ha volgut treure pit dient que ha tornat gràcies a la reforma legislativa. Però el fons de la qüestió és que l’abolició del delicte de sedició i el pas al nou Codi Penal ha estat precisament gràcies a l’1-O. Sense aquells fets Espanya mai no hauria abolit la sedició per les pressions europees. Tot hauria continuat igual.

Això demostra una vegada més que només plantant cara ens en sortirem. Plantar cara de forma intel·ligent davant la brutalitat demostrada per Espanya. Ara en lloc de l’exèrcit fan servir les togues per intentar aixafar-nos. Propostes com la taula de diàleg o fer bondat no fan més que enviar-nos de pet cap a l’escorxador. El diàleg Catalunya-Espanya només seria possible en igualtat de condicions. Això vol dir arribar-hi amb unes cartes de poder a les mostres mans. Si no és així, tururut pa amb oli. Per tot plegat, cal que l’independentisme torni a aixecar el cap i organitzar la desobediència cívica. I que no hi estigui d’acord és molt digne de convertir-se en una persona o partit neoautonomista. Però, si us plau, no ens veneu més sopars de duro i no ens feu beure a galet. Clara Ponsatí és tot un exemple d’honestedat, llibertat i… activisme. No reconeix el jutge LLarena ni la justícia espanyola. Només pensa en la llibertat del país, sense renúncies. A mi no m’agradaria pas anar a la presó. Però no soc polític. Per tant, els drets col·lectius no s’han de sotmetre a claudicacions individuals i menys renunciar a la unilateralitat. .

Mentrestant, el país cada dia es dessagna més pel dèficit fiscal, per la residualització del català, per les bogeries de la Renfe… Amb tot, seria bo de no perdre el sentit de l’humor. En temps no gaire llunyans quan es vivia la fe religiosa i quan les coses anaven mal dades es demanava que Déu hi fes més que nosaltres. Ara que ens arriba la intel·ligència artificial potser seria una bona oportunitat per encomanar-nos-hi.De fet, el PSC de Cornellà ja ha demanat al ChattGPT que redactés el seu pla electoral i sembla que ho ha fet bastant bé. O sigui que si nosaltres no sabem planificar el full de ruta de la independència tal vegada ho farà la intel·ligència artificial. Per cert, el prestigiós setmanari “The Economist” assenyala que aquesta intel·ligència afavorirà sobretot el català. ChatGPT serà una meravella per al multilingüisme. Cada dia s’aprenen coses noves. Por fortuna, el futur no està escrit encara.