El mundial de futbol: Catalunya sense selecció i el Barça sense petrodòlars

Catalunya deu ser un dels països del món amb més ONgs per grat o per força, aquestes organitzacions que intenten que tot vagi millor. Defensa o pot defensar totes les causes menys la seva. Em recorda aquelles parelles que no s’avenen, però que intenten fugir dels seus conflictes aconsellant les altres.És una fòrmula d’escapar de la realitat.

Tot això em passava pel cap amb motiu del campionat mundial de futbol a Qatar. Resulta que el Barça hi té 17 jugadors escampats en diverses seleccions, especialment l’espanyola. Mai ningú no hi ha aportat tant, però no podran defensar la samarreta de la selecció catalana perquè Catalunya no existeix com a subjecte polític i, per tant, no té dret a tenir equips propis. A tot estirar bona part dels nostres jugadors podran aspirar a “ofrendar nuevas glorias a España”, segons diu l’himne de València.

Tots saben les martingales i corrupcions que hi ha hagut per part de Qatar per organitzar un mundial en una terra sense tradició futbolística, enmig del desert i en unes dates mai no vistes. Generalment, els mundials es feien un cop acabada la temporada al juny. Però aquesta vegada s’ha trabucat tot gràcies als milions dels petrodòlars que han fet gairebé el miracle dels pans i dels peixos. Ja se sap que pagant Sant Pere canta.

El bo del cas és que el Barça encara no fa molt havia tingut bones relacions comercials amb els xeics d’aquest país del 2011 al 2016. Primer amb el patrocini de la samarreta a través de la Qatar Foundation i després mitjançant la Qatar Airways. Dels trenta milions inicials es va passar a seixanta. I aquí encara no en teníem prou! Els de Qatar van trencar la corda, sobretot perquè les assemblees de compromissaris del club es van convertir en greus acusacions contra la falta de respecte dels drets humans d’aquell país.  Més o menys una situació que encara perdura i que ara altres amb més poder han denunciat amb més força, bé que al final tot quedarà en foc d’encenalls perquè és molt difícil lluitar contra el poder dels diners quan molta gent hi està enfangat.

La venjança d’aquests senyors del petroli ha estat terrible i encara perdura i el que perdurarà. . Primer ens van pispar Neymar, tot i pagar-ne un bon traspàs. I després ens han fet la punyeta impedint-nos molts fitxatges. I no sembla que això tingui aturador. Ja ho diu un proverbi àrab: seu a la porta de casa teva i veuràs passar el cadàver del teu enemic.

Mentrestant, el govern francès i tots els estaments parisencs van rebre de molt bon grat que tota l’aportació econòmica d’aquests nous-rics s’aboqués sobre l’equip del París Saint Germain, que havien comprat feia uns anys.

A Anglaterra tampoc no han fet escarafalls amb les inversions de diversos països del Golf o de l’Aràbia Saudita en els seus equips de futbol. Els principals equips anglesos estan a les seves mans o d’altres nacionalitats. Sembla que a ningú li importa si són diners tacats de sang. El negoci és el negoci.

I aquí ens hem quedat amb un pam de nas. Els diners de Qatar no tornaran pas, perquè nosaltres som tan purs, oi? que ens cremarien a les mans. Nosaltres sempre hem d’anar amb el lliri a la mà. Llàstima que aquesta puresa no la practiquin els països més poderosos, els que haurien de donar llum i només donen fum. I un cop més també el Barcelona ha hagut de cedir els millors jugadors a diverses seleccions del món menys a la que hauria de ser la  pròpia: Catalunya. D’això se’n diu ser cornut i pagar el veure.