La paraula, un art que s’ha d’aprendre per fer-la servir bé

La paraula és un dels dons més apreciats que té la raça humana. Un element que ens defineix prou bé amb relació a les altres espècies d’animals.

En català tenim un verb preciós que es diu enraonar. Poques llengües en tenen un de tanta precisió, perquè significa molt més que xerrar o fer-la petar. Vol dir un intercanvi d’idees fetes paraules amb l’esperança d’arribar a un punt d’acord o si més no entendre els raonaments dels altres. És allò de “parlem-ne” quan dues o més persones volen explicar els seus punts de vista. La paraula també té un caràcter diví, no en va en els Evangelis se’ns diu que “al principi existia el qui és la Paraula. La Paraula estava amb Déu, la Paraula era Déu”. No cal ser creient per veure que la paraula té una naturalesa sagrada. Però, com fem servir la paraula, les paraules?

Per tal que la conversa sigui útil cal en primer lloc saber comunicar, expressar-se bé. I això no és tan fàcil sobretot en els països llatins on s’acostuma a parlar tots a la plegada o no escoltar-se. Oblidem massa sovint que tenim dues orelles per escoltar i només una boca per parlar i moltes vegades invertim els termes. Casumdena!

No cal que us digui el perill de no saber parlar bé: hi ha el risc que la conversa acabi com el rosari de l’aurora. I tot per tenir una oratòria mal construïda. Cert que hi ha persones amb més traça de paraula que d’altres, però també és evident que se’n pot aprendre, d’oratòria. Així ens evitaríem aquestes reunions tan avorrides de pares d’alumnes o reunions de veïns interminables, enfarfegades per culpa de repetir una i mil vegades els mateixos arguments sense cap gimnàstica dialèctica.Igualment podríem estalviar-nos discursos de polítics que baladregen quan tenen un micròfon a la mà quan precisament aquest aparell s’hauria d’usar amb un to de veu natural. O tal vegada ens deslliuraríem de professors o de tertulians que ens encolomen les seves tesis a còpia de veure qui crida més.

L’escola, doncs, pot ser un bon camp d’aprenentatge per modular la veu, parlar amb les paraules adients i breus i escoltar les raons dels altres, segons les circumstàncies, no cridar, fer pauses i sobretot vocalitzar. El silenci a l’hora d’escoltar l’altri igualment és una paraula amb molta força. Aprendre a enraonar: vet aquí una assignatura que ens ha de servir per a tota la vida.

Per tot plegat veig amb bons ulls la proposta de la conselleria d’Ensenyament que vol posar un examen oral als alumnes al final de l’ESO. L’estudiant haurà de conversar sobre un tema en català, també en castellà i en una altra llengua estrangera. Fins ara gairebé tot eren proves escrites. I es dona el cas que milers d’estudiants que han fet la immersió en català no saben ni dir bon dia. Tal qual. D’altra banda, no hem d’oblidar que el català té 8 vocals i a les Balears 9 i, per tant, ens facilita extraordinàriament aprendre la fonètica del francès, anglès i alemany. No tens els idiomes tenen aquesta sort. Oi que m’enteneu? Com a resultat no solament és necessària la immersió perquè és la nostra llengua sinó que és una porta oberta al coneixement d’altres idiomes. No deixem que ens la tanquin. I construïm la nostra autoestima a partir de fets provats i ben provats.

En definitiva, l’art de la conversa, l’art de la paraula i de l’expressió oral és un dels millors dons que tenim la major part dels humans. Segur que com tot hi ha persones amb més aptitud, però sempre hi ha temps d’aprendre’n a base de treball. Com gairebé tot en la vida. Ja se sap que no hi ha roses sense espines. Paraula