Senyors polítics, si us plau, deixeu que la gent us cridi i us escridassi

M’imagino que ja deveu estar fins al capdamunt de tots els tripijocs dels partits que s’autoanomenen independentistes. La veritat és que no sé si aquesta nova obra de teatre és un sainet, un vodevil, una comèdia o un drama. En qualsevol cas és més anguniós que no pas quan nosaltres al segle passat –ai!, del segle passat– assistíem als Pastorets al “Centru” amb en Garrofa i en Pallanga com a protagonistes. Al final sempre el dimoni era derrotat. En el cas d’ara no sabria dir-vos qui és el dimoni o si n’hi ha més d’un. Aneu a saber!

Tot amb tot, els psicòlegs ens recomanen que no hem d’agafar les coses per la tremenda si volem ser una mica feliços o equilibrats, que seria una paraula una mica més justa i ajustada. Només cal que pensem què pot passar si el boig de Putin prem el botó nuclear, perquè tot faria un pet com un aglà o si Trump torna al poder quan tot just fa poc ha donat el suport a VOX. O què passaria si visquéssim a Ucraïna o a l’Afganistan o a l’Iran, on poden matar una dona per no dur el vel ben posat, o…

Com pot veure som uns privilegiats. Però això no ens ha de fer abaixar el sentit crític amb els nostres representants polítics per tal que no es redueixin els drets humans, entre ells el de la llibertat d’opinió. En efecte, resulta bastant decebedor veure les actituds totalitàries del partit ara del govern únic amb motiu de la Diada. Qui són els dirigents per enfrontar-se a l’ANC per criticar-los? La resposta popular amb participació massiva a la manifestació central de l’11 de Setembre a Barcelona prova que el poble no està per romanços i que no fa cas de les recomanacions d’aquells que per tenir el poder, ni que sigui un minso poder, es creuen amb el dret de decidir què ha de fer, dir i opinar la gent.

Aquesta reflexió no és exclusiva per a ERC. També afecta JxCAT en la seva numantina defensa de Laura Borràs, que no és pas precisament amable amb la premsa a qui amenaça i per postres encara s’indigna si li fan preguntes que considera inoportunes. D’aquesta manera sembla que destacats dirigents de partits que s’autoanomenen independentistes actuen com a intransigents i totalitaris.

Mecasúm dena! No m’agrada tampoc que Ada Colau doni sempre la culpa de tot als altres ni que Joan Laporta no vulgui parlar de les comissions que s’han pagat pels fitxatges malgrat haver-ho promès. Les males llengües parlen de 112 milions. Només es tallen les especulacions fent saber la veritat.

Senyors polítics, senyors dirigents, si us plau, deixeu que la gent us xiuli i us escridassi. No us refugieu en els càrrecs ni us tapeu les vergonyes. El poble català, i tots els pobles, tenen el dret i a vegades el deure de mostrar la seva disconformitat amb les formes de governar.

Ara fa uns quaranta anys que el president Pujol va dir que ja s’havia acabat l’època de fer país i que calia fer política per a Catalunya. Potser ara haurem de tornar a fer país per alliberar-nos si més no d’una forma de fer política. Cal encetar de veritat la desobediència com ha fet Josep Costa plantant cara als jutges tribunal dient que cap tribunal no pot impedir el debat parlamentari. També ha estat admirable la postura dels cupaires Antonio Baños i Eulàlia Reguant en negar-se a declarar en castellà als tribunals de Madrid. Per raons d’edat no combrego amb moltes idees de la CUP, però admiro la valentia de la gent que és coherent amb els seus principis. La llibertat no es pot comprar a cap supermercat.

Ja ho deia el cantant Bob Dylan: “Quant temps un poble haurà de patir per falta de llibertat. Fins quan haurà de girar el cap per no veure-ho clar. Quantes vegades podrem mirar amunt abans de veure el cel. Això, amics meus, només ho sap el vent, escolta la resposta del vent”.