Carta a la presidenta de l’ANC, l’osonenca Dolors Feliu: més que proclamar la independència cal saber-la mantenir

Benvolguda presidenta, Dolors Feliu:

Soc un membre de base de l’Assemblea Nacional Catalana. No m’agrada tutejar a les persones que tenen un càrrec important. Sempre que puc faig servir el vós en lloc del castellanitzant vostè. Però com que des d’un bon començament has declarat que vols que et tractin de tu, així ho faré. És més, com a osonencs que som segur que ens entendrem millor.

D’entrada moltes gràcies perquè has acceptat aquest càrrec. Ja saps que hauràs de treballar molt, de franc i rebre trompades per tot arreu. Amb tot, confio en la teva bona formació jurídica que hauràs de combinar amb l’activisme de Jordi Pessarrodona i Uriel Bertran. Segur que fareu un bon tercer directiu i que podreu encomanar el vostre entusiasme a tots els membres de l’Assemblea.

Crec que no vaig errat si dic que ja era hora que l’Assemblea torni als carrers. La pandèmia ens ha fet molt de mal també als indepes, perquè no hem pogut sortir gairebé de casa, bé que les manifestacions més importants dels dos darrers anys han estat organitzades per l’Assemblea. Ja es veu que no podem deixar sols els polítics atès que, tot i tenir un 52% dels vots, semblen cada dia més aclofats i més que viure per la independència sembla que visquin de la independència. Si les guerres són massa rellevants per deixar-les només a les mans dels militars, tampoc el país no l’hauríem de deixar a les mans dels polítics. Per tot plegat, cal tornar a sortir al carrer al més aviat possible per marcar la línia.

No cal que sigui exhaustiu, però tots podem recordar les bestieses que s’han comès en aquests mesos de govern dit independentista que semblen més d’un govern del 155. Recordo, per exemple, que el govern d’Espanya ha tancat una i mil vegades les portes a un referèndum i a l’autodeterminació. Com també ens ha pres el pèl amb els fons europeus, la política industrial, la llei audiovisual, la immersió lingüística, l’espionatge a tot el món independentista, la repressió judicial gairebé a 4.000 persones, rodalies i la falta d’inversions –aquí només s’executa 35% del que s’ha pressupostat i a Madrid s’arriba a 184%–. Cal continuar amb aquest memorial de greuges? Com a resposta, només hi ha hagut paraules i paraules i els sindicats d’aquí majoritàriament d’obediència estatal i les grans patronals econòmiques i de treball gairebé no han badat boca, no fos cas que se’ls acusés d’independentistes precisament ells que estan collats pels interessos espanyols. Quins pebrots!

Aquesta política no només perjudica els indepes sinó també tota la població. Cal que fem arribar aquest missatge a totes les cases del país. Espanya perjudica tothom que viu a Catalunya al marge dels arrels, nacionalitat, raça o llengua.

Per tant, penso que enguany la manifestació de l’11-S segurament hauria de ser contra el Govern” neoautonomista” de la Generalitat. A veure si es treu la son de les orelles i si com sembla no serà pas així em sembla correcta la fórmula que voleu tirar endavant: presentar una candidatura independent i independentista pròpia a les pròximes eleccions catalanes al marge dels partits d’ara. La idea és prou difícil perquè els partits tenen moltes palanques de poder i hi posaran tota mena d’obstacles. Amb tot, la història només l’escriuen els valents.

Una possible tornada del president Puigdemont podria sacsejar tot el mapa electoral. Amb tota probabilitat a Catalunya ningú no té el seu carisma. Sigui com sigui, el temps dirà com es poden desenvolupar tots els projectes.

Ara bé, haig de dir que si bé seria important declarar la independència en cas d’un hipotètic triomf d’aquesta candidatura, encara ho seria mantenir-la. O sigui que no ens passi com en la darrera vegada quan els nostres líders o van anar a la presó o foren empresonats. No podem repetir els mateixos errors. D’aquesta manera, cal tenir preparat el poble per resistir al Parlament de forma pacífica el temps que faci falta i si pot ser ocupar una infraestructura rellevant com l’aeroport de Barcelona. Potser s’ha de mantenir l’estratègia en silenci per no donar pistes a l’enemic. Us ho compro. Però almenys digueu-nos que en teniu alguna de veritat.

Passi el que passi, Europa només intervindrà si som capaços de demostrar la nostra força. Només hi ha diàleg quan les parts enfrontades tenen les seves cartes per jugar. Sense confrontació no podem esperar res més que l’empresonament dels líders. Així, doncs, si voleu tenir èxit cal declarar la independència, sí, però sobretot saber-la mantenir. No ho oblideu ni us equivoqueu. Ni feu les coses a mitges. Un altre error aquesta vegada seria catastròfic i potser l’anorreament del nostre poble de manera definitiva. El meu mantra avui i sempre és: “un dia més amb Espanya, un dia menys de vida”.

Molta sort i molt de treball. Estic a la teva disposició, però sense deixar mai el meu esperit crític.

Cordialment,

RAMON SERRA

*periodista jubilat, tanmateix no retirat.