Inici Opinió La Llei de l’audiovisual d’Espanya: o caixa o faixa per al català

La Llei de l’audiovisual d’Espanya: o caixa o faixa per al català

0
COMPARTIR

Intentar que Espanya entengui o, pel cap baix, respecti la personalitat catalana és com demanar la lluna en un cove, la quadratura del cercle. És clavar cops de cap a una paret. El problema és que el poder no el tenim nosaltres i hem de ballar al seu compàs, ara el xotis madrileny. El menyspreu al català és fruit moltes vegades de la ignorància i en part de la mala fe. I això afecta a tots els sectors de la població: des de la gent que en diríem del carrer fins a gent intel·lectual i sobretot els polítics que, en teoria, són els qui marquen les pautes de la governació.

Els castellans/espanyols no entenen, ni entendran mai dic jo, que per a nosaltres la nostra llengua és tan important com per a ells el castellà, segons deia encertadament el catedràtic Badia i Margarit. I és que Espanya és “una, grande y libre” i, per tant, no hi ha més llengua que la castellana, dita espanyol des de fa aproximadament un segle en temps de Primo de Rivera. Tota la resta de llengües haurien de desaparèixer o a tot estirar quedar com a relíquies folklòriques.

Nosaltres, sabem que la llengua és l’eix central de la nostra nació, la columna vertebral, la sang que dona vida al cos. No cal fer ara una història de la persecució que estem patint des de Felip IV i que es va accentuar en temps de Primo de Rivera i sobretot de Franco. L’arribada de la democràcia amb l’anomenada transició semblava que el català podia respirar, sobretot gràcies a la immersió a les escoles i a TV3. Podien veure els partits del Barça, pel·lícules de gran impacte i una programació infantil adequada que enganxava. L’arribada de les televisions privades, que van fer uns programes residuals en català i ara ni això, va començar a escrostonar el nostre univers mediàtic amb la presència del castellà de forma abassegadora.

D’altra banda, la immigració ha estat l’altra gran pota per a la destrucció del català. Llevat de quatre ultres, tothom considera necessari que n’hi hagi. El que no és de rebut és que arribi en proporcions desmesurades. Cap país d’Europa no ho ha fet amb xifres tan altes com les nostres. Per no atabalar-vos amb dades, diré que en 20 anys Catalunya ha incrementat la seva població en un 25%, mentre que Finlàndia ho ha fet en un 6,7%, Dinamarca en un 5,84%, Àustria en un 8,90% i Espanya, sense Catalunya, en un 15%. Això no hi ha qui ho aguanti, especialment si no ets un Estat.

És lògic que la llengua hagi patit molt. El català en els últims 20 anys ha perdut mig milió de parlants per aquest allau d’immigrants i es calcula que a Barcelona cada dia se’n perden 20. Els catalanoparlants en números rodons només som el 36% a Catalunya, al nostre país! Els informes de la UNESCO assenyalen que quan una llengua es parlada per menys del 30% al seu territori es considera que està en greu perill de desaparició. Vol dir això que si tot continua amb aquest ritme i a l’any 2025 la població de Principat arriba a 8 milions d’habitants con diuen les estadístiques al català li queden pocs anys de vida.

Per fi, sembla que fins i tots els polítics han vist la situació que ens espera i després del crit d’alarma que entitats i particulars fem des de fa anys i panys s’han decidit posar fil a l’agulla. I la primera mesura és intentar parar una mica las castellanització/ espanyolització de les plataformes digitals que ara ho dominen tot i que fa uns anys ningú no hauria pogut preveure-ho. S’han convertit en els amos del nostre lleure i naturalment pot ser un dels principals focus de descatalanització del país, un dels més decisius. Els nostres infants no tenen herois ni referents que els parlin en la nostra llengua. El català pràcticament no existeix a les pantalles.

Ara el Gobierno prepara una llei de l’audiovisual on estableix que almenys el 50% de les produccions d’aquestes plataformes han de ser europees i de les quals un 30% parlades en espanyol o en qualsevol llengua cooficial de l’Estat. La trampa rau en la “o” de qualsevol llengua de l’Estat. És gairebé impossible que per qüestions de mercat aquestes plataformes facin pel·lícules en català, gallec o basc si les poden fer en castellà, oi?. D`aquí qui ve que hi hauria d’haver-hi quotes obligatòries en aquestes llengües. Això és el que proposen els partits independentistes que diuen que no aprovaran els pressupostos si no es fa . Vet aquí que aquesta qüestió que és una línia vermella per a nosaltres al Gobierno se li’n refot. Així la portaveu Isabel Rodríguez ha afirmat que és respectable l’opinió del catalans, però que els pressupostos són més importants per al país. En tot cas que se’n parlarà en un altre moment .Aquests moments que no arriben mai , si ara no l’agafem pel coll. Tampoc no s’ha quedat enrere la ministre de Defensa Margarita Robles en afirmar que voler quotes de català és una opinió partidista, com si el català fos una cosa d’algun partit i no de tot un poble.

El que deia al principi: la incomprensió del fet català a Espanya fa basarda, sobretot quan surt dels llavis de polítics que diuen ser els més progressistes de la història. Anem bé per anar a Sants! Com escrivia Josep Pla, un espanyol d’esquerres és el que més s’assembla a espanyol de dretes. I encara hi ha gent que es pregunta per què volen marxar-ne! Un dia més amb Espanya un dia menys de vida.

COMPARTIR
Subscriu-te
Notifica
guest

0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments