Un duc blanc

Per Setmana Santa, en Joan em va recordar que ja em tocava escriure alguna coseta, però, sense ser-ne conscient, anava fent l’orni d’aquella manera que es fa quan creus no saber ben bé què dir, però no vols faltar a un compromís assumit i que et fa peça i t’agrada.

La vida però, juganera ella, m’estava parant un parany, però. I avui, 16 d’abril de 2021, ha esclatat tot plegat; I és que el duc blanc ha emprès el vol i ho ha fet amb la màgia pròpia de qui marxa en cos, però et carda sotragada. Mirarem de posar sentit a aquesta facècia del duc blanc que se m’ha fet present aquesta tarda.

I és que, ma mare em diu que la Bel, per mitjans moderns, li diu que Mossèn Josep és en terra i aire. Poc després que ja és allà on, vull creure, avui sí, que van les ànimes afables que s’han donat als altres. 

En dir-m’ho, els ulls immensos del duc blanc de ca la tieta Carmeta em fiten. Em fiten, des de la gàbia del pis del carrer Ramon Pou on, en temps de l’àvia Maria, em portaven de visita. Aquest cop, però, la gàbia té la la porta oberta i el duc s’estarrufa. I, a través dels ulls, em mostra un bell poema. El poema d’una gàbia oberta i l’estesa de les seves immenses ales.

Amb Mossèn Josep m’hi uneixen la família, els records de la mare (i els meus més migrats) i aquestes mosquetes negres que, si n’heu après, aneu llegint en aquest escrit que corre com les llàgrimes.

Llàgrimes filles del record, del record i la memòria, de la memòria d’aquells temps que, a ritme de caminades, anava escrivint a la Revista Taradell, abans de maridar-me.

Llàgrimes filles també del record d’aquell remenat sagal que era portava a visitar al Tiet Oliaire, a la tieta Carmeta, a la Maria de Blanes amb en Josep (el seu home), a en Jaume i en Ramón i a tota una branca d’aquest gran arbre que, vulgues no vulgues, tens a prop en el pensament, tot i que la vida et meni per altres paratges.

Poc em queda per olorar, més enllà de desig de molts records i moltes cures per la família de Ca l’Oliaire, la família del Duc de blanc i d’aquell pis que, per mi, és el de Mossèn Josep, la tieta Carmeta i tots nosaltres.