Inici Opinió La postguerra a Taradell (8): La parròquia, el cor del poble

La postguerra a Taradell (8): La parròquia, el cor del poble

0
COMPARTIR

El franquisme ben aviat implantà el que jo anomeno el “nazionalcatolicismo” que a Catalunya va afectar sobretot els dirigents eclesiàstics. Tenia agafada la paella pel mànec. El nou règim es va preocupar de controlar especialment els bisbes. Així el de Vic, el pare Perelló, amic personal de Franco, va aconseguir que li pagués el seminari, encara avui un gran edifici obert al debat social. Per la seva banda, el clergat es movia en un altre paràmetre fidel a la llengua del país, però per esma sense cap mena de significació especial. Altrament eren les ordres religioses, especialment les monges, que en la seva majoria van perseguir el català amb devoció. Les misses es feien en llatí, però els sermons i les pregàries en català. No va ser fins després del concili Vaticà II que les misses es van celebrar en llengua vernàcula. L’aleshores bisbe de Vic, el doctor Masnou, taradellenc, va ser-ne un dels promotors. També va promocionar altres publicacions catalanes i va protegir l’aplec de Matagalls, un aplec de símbols i sentiments catalanistes. La cultura catalana li deu molt. No se li ha pas reconegut. Era un bisbe de “pagès”, lluny del Cap i Casal. A la valenta.

A la dècada del 40, Taradell era un poble d’una mica més de 2.000 habitants. Gairebé ens coneixíem tots. I en aquest ambient de catolicisme imperant no anar els diumenges a missa era molt mal vist. No recordo cap incident destacable, però el xiuxiueig i les enraonies eren el plat del dia sobre la gent “díscola”. Aquest control s’accentuava per Pasqua quan a l’hora de combregar s’havia de presentar una butlleta firmada per donar testimoni que s’havia complert amb el precepte de combregar almenys una vegada a l’any. També durant la quaresma es podien adquirir les butlles, un document que a partir d’una pesseta et dispensava de no poder menjar carn durant aquella època. El fet és que la carn no era pas desgraciadament el plat de cada dia de molts vilatans, en una època de força penúria econòmica.

La primera comunió era un altre esdeveniment destacat. El senyor rector ens preparava a les escoles. Havíem d’aprendre el catecisme, especialment el parenostre i els manaments. Encara, si més no fins fa poc, quan havies de memoritzar alguna cosa et deien que ho havies de saber millor que el parenostre. La catequesi continuava els diumenges a les tres de la tarda a l’església parroquial. D’entrada cantàvem allò de:” anem a doctrina que el bon Déu crida els infants, els àngels són a la porta per a donar-nos les mans. Jesús aquí ens espera sentat amb cadira d’or, totes les coses que ens digui les volen saber de nord”. Anar a doctrina a les tres de la tarda els dies festius m’imagino que ara seria del tot incomprensible. Però no hem d’oblidar que es dinava més aviat que ara, gairebé com l’horari francès.

A més de tot això sempre se’ns remarcava la necessitat de la puresa, de no trenar el sisè manament. Ens deien que a més d’anar eternament a les fogueres de l’infern, que no era pas poc, podríem contraure la tuberculosi, tota mena de malalties i també quedar cecs si ens masturbàvem. Ara encara veig que els més rupturistes amb aquestes normes, gràcies a Deu conserven molt bona vista…

En el capítol passat ja vaig exposar què passava amb les dones, mentre que els homes tenien més llicències. Anar de putes a Ca la Gitana, el bordell més important de la comarca, no era estrany. Alguns aprofitaven tenir una moto per anar a lligar durant l’estiu a Tossa amb les alemanyes. A llavors estaven més de moda que les sueques. Altres utilitzaven algunes festes per fer cap a Barcelona i celebrar-hi una “barcelonada”. Es tractava de fer un bon tec, fotre un clau i potser anar a veure el Barça. Net i cru, era una jornada “completa”.

D’altra banda, fer la primera comunió era una cosa normal i només dues o tres famílies van veure’s-hi amb cor de rebutjar-ho. Van ser valentes. No estic lloant una actitud moral, sinó el fet d’anar contra l’ordre establert en uns temps dictatorials. Naturalment, sobre ells queia la condemna social.

Els diumenges hi havia tres o quatre misses. La més important era l’ofici de les onze. Fins molts anys més tard no se’n va ampliar l’horari i tampoc no hi havia les de dissabte. L’entrada de l’església era un autèntic mercat de Calaf, amb gent xerrant pels descosits. No tenia res a envejar a les tertúlies dels nostres cafès. L’ofici era cantat per l’escolania. Molts en formàvem part. La recompensa era un viatge a la Passió d’Olesa si feies bondat. I sempre els recompensats eren els mateixos. En l’època de mossèn Jaume Mugosa ens van pagar l’estada d’uns dies a un hotel d’Osor. Tanmateix participàvem en la cantada de caramelles. A llavors la ressurecció de Crist se celebrava en dissabte, era el Dissabte Sant. Aquest dia era l’assenyalat per anar a cantar a pagès i el diumenge al poble. Portàvem unes cistelles que posar-hi els ous que ens oferien pels nostres cants.

El Diijous i el Divendres Sant eren molt viscuts al poble. Recordem també els Misteris distribuïts en diverses cases. Les ràdios no podien oferir altra música que la sacra. Era un ambient bastant trist. Alguns homes aprofitaven les tardes d’aquestes festes per jugar a cartes als afores de la vila, mentre el temple era ple a vessar. Curiosament, el Divendres Sant al matí s’aplegava sempre una gran gentada al camp de la Roureda per jugar a futbol. Semblava una tradició. A bodes em convides!

En els dies feiners no hi havia gaire diversions. Era bastant freqüent que les famílies resessin el rosari cap al tard. I quan arribava la tardor ens visitaven els de la Santa Missió. Uns capellans feien prèdiques a l’església i sobretot ens escalfaven el cap. Res, tu, que havíem de ser bons minyons. Les coses es duien a tal extrem que alguns taradellencs formaven part de l’associació “De Colores”, feta per expiar els pecats. Es vestien i anaven pels carrers amb hàbits religiosos. El mes de Maria, el del Sagrat Cor, el del Roser, els cinc primers dissabtes de cada mes i els nou primers divendres tenien una gran acceptació entre els fidels. Un succés molt recordat va ser l’arribada de la mare de Déu de Fàtima que es va passejar entre multituds per tot el poble acompanyada per torxes i amb els cants de l’ “Ave Maria”.

La influència de la parròquia va arribar gairebé a tot arreu. Va fer activitats a favor de la infància i del jovent masculí com organitzar partits de futbol amb altres equips de la comarca, així com una escola d’estiu al Casinet, als baixos de la rectoria. Al matí s’hi feia un repàs generals de les assignatures normals del curs escolar i a la tarda s’anava a passeig. Els dimarts i dissabte marxàvem a nedar a la bassa del Molist amb els nostres barrets de palla i amb carabasses a l’esquena per flotar dins de l’aigua. La majoria de nois vam fer les primeres passes natatòries en aquella bassa. Moltes mares patien d’allò més recordant que altres infants s’havien negat, però no en aquella bassa que ni et cobria.

Bo i resumint, sigui per fas o nefàs la parròquia era el cor del poble. Tot bategava al seu compàs, però amb diferents ritmes personals. I com passa sempre hi havia parers per a tots els gustos. Com a bons catalans, tants caps tants barrets. Totes les opinions són molt respectables. Ho escric tal com raja. Comprenc que hi hagi qui en digui quatre fàstics. Jo, honestament, haig d’afirmar que a la parròquia hi vaig trobar moltes més coses positives que negatives. Però ja se sap, cadascú per on l’enfila.

COMPARTIR
Subscriu-te
Notifica
guest
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments