Els estius de la postguerra amb els ‘senyors’ de Barcelona

Taradell és un bon lloc per estiuejar. Això sap tothom. A Barcelona ensopego moltes vegades amb gent, sobretot gran, que ha passat alguns mesos o dies a la nostra vila. Quan es tracta de gent jove, generalment ara només hi té contactes d’amistat o són estudiants. Vol dir que la percepció de connexió amb el nostre poble canvia segons les generacions. I és que la vida és canvi i que l’estiueig d’avui dia no té res a veure amb el del segle passat.

A partir dels anys cinquanta del segle passat, que és quan jo començava a tenir ús de raó, l’arribada de l’estiu proporcionava un augment considerable de la població, un fet que donava molta vida al poble. Arribaven els “senyors“, com en dèiem a la gent forastera que venia a passar uns mesos o unes setmanes entre nosaltres. Els comerços es fregaven les mans i alguns despatxaven abans els “senyors” que no pas a la gent d’aquí a l’hora de la compra.

En un temps gairebé sense cotxes particulars i telèfons, el cap de família generalment vivia a Barcelona mentre que la resta s’establia a Taradell durant dos o tres mesos. Abans, el dissabte era un dia normal. No s’havia inventat encara per a nosaltres la setmana anglesa. D’aquesta manera el pare solia arribar en tren el  dissabte a tres quarts de nou del vespre amb el cotxe de línia de Balenyà. L’estada a la població no solia durar més d’un dia perquè diumenge al vespre calia tornar a Barcelona i sant tornem-hi.

Els estiuejants solien llogar un pis o compartir-lo amb altres famílies o anaven a cases particulars que llogaven habitacions. En aquell temps, a diferència d’ara, era fàcil trobar un lloc per  dormir. Poc a poc moltes famílies es convertiren en uns taradellencs més i al llarg del temps  hi han arrelat, bé llogant-hi  algun pis i, fins i tot, fent-se una casa o torreta. Molts eren/són uns vilatants més.

Com és natural, el jovent teníem tendència a relacionar-nos amb els nou estadants de la mateixa edat. I no sempre la relació era fàcil. Alguns s’adaptaven als nostres costums, però altres no. En alguns casos es formaven dos bàndols. Els del poble aleshores dèiem que els altres eren els de la “colònia“, un terme despectiu que no tenia res a veure amb el de “senyors“. La màxima expressió era els partits de futbol al camp parroquial entre taradellencs i forasters, de gran intensitat emotiva i que gairebé fregaven la violència. El capitost de la “colònia” era en Capdepons –perdoneu-me si no és el nom exacte– tot un personatge. Era un xic alt, corpulent, amb una veu gruixuda i amb català macarrònic. Durant molts anys formava part del paisatge estiuenc. Sense ell les coses haurien estat tot unes altres per bé o per malament. Són personatges que sempre deixen petjada.

Aquesta rivalitat també s’accentuava quan arribava la festa major. Part del bàndol colonial no mostrava gran interès per participar en els actes del poble, sobretot en els de l’envelat que hi havia davant de Maricel.

No voldria que aquest comentari posés l’accent només en els fets negatius en les relacions entre vilatans i estiuejants. Però, és clar, jo era jove i haig de donar testimoni de les coses que jo vivia en aquella època. Certament la majoria de la població adulta tenia un bon comportament i ni que fos per unes setmanes o uns mesos podíem dir que érem un sol poble, deixant a part les bregues juvenils.

Avui tot ha canviat. I aquestes estades tan llargues gairebé són història. No cal penedir-se de res. Malgrat tot, Taradell ofereix avui dia també moltes possibilitats d’acollir visitants. És una població endreçada, neta i que, vista de fora estant, fa goig. Hi ha de tot i a mi particularment em fan patxoca les instal·lacions esportives. Abans només teníem el camp parroquial de futbol que ni tan sols era reglamentari.

Com a nota negativa, em sembla que falten llocs per a dormir-hi, deixant de banda el turisme rural. És un dèficit que no faig avinent jo sol. I com diria Joan Tardà, perdoneu-me, però algú ho havia de dir…